Article d’ERC Molins de Rei

La gent gran existeix, és un sector de població que creix i d’una manera significativa; hi ha prediccions que afirmen que cap al 2050 el percentatge de gent gran de més de 60 anys serà del 38,3%. Les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) afirmen que el 2018 els majors de 65 anys eren el 29,6% de la població, però el 2033 es preveu que siguin el 40,8%.

El Fons de Població de l’ONU, xifra en 1.000 milions el nombre de persones de més de 60 anys que hi haurà al món d’aquí al 2022, o sigui d’aquí a quatre dies. Evidentment l’envelliment de la població suposa ja un gran repte per a la societat i per als governs, que han de potenciar i ampliar mesures per garantir la participació de la gent gran en la societat, l’assistència sanitària, un sistema de seguretat social i evitar la seva discriminació.

1.- Com envellir millor?

Tenir un envelliment que en podríem dir normal depèn d’unes condicions favorables que són: viure en família, ben acompanyats i ben avinguts, tenir un espai suficient, tenir activitats pròpies, tenir una alimentació equilibrada, tenir la possibilitat d’activitat física, tenir una vida social i cultural satisfactòria, tenir una certa seguretat econòmica. Segons els experts, tots i totes coincideixen, tenir determinat estil de vida i disposar d’un bon sistema de salut, té més influència per a una bona qualitat vital i esperança de vida, que la pròpia genètica.

Tenir unes bones relacions familiars, estar atents a les necessitats de tots els membres familiars amb una relació recíproca, respectar i ser respectats, ajudar i ser ajudats; implica viure en un entorn on ens sentim protegits, un entorn que ens dona seguretat. El contrari és viure insegurs. Sentir-se insegurs atròfia la possibilitat d’obrirse al món exterior, a noves experiències, a noves relacions…; es corre el perill de tancar-se en un mateix; viure només de records pot dur a l’aïllament, a la depressió i a la dependència.

2.- Els serveis d’atenció a la gent gran avui

Amb el temps ens hem dotat de serveis d’atenció a les persones grans, ajuts domiciliaris, centres de dia, habitatges tutelats, el sistema de residències, entre altres. Però l’actual pandèmia ha posat al descobert els greus problemes de l’actual sistema d’atencions i desatencions de la gent gran. Sota el nostre punt de vista, cal promoure i fer realitat un canvi cultural, estructural i organitzatiu del sistema d’atenció a les persones grans, especialment en el sistema de residències.

Actualment tots els serveis funcionen dins del paradigma de les necessitats assistencials tenint en compte les mancances i les deficiències de les persones ateses quan contràriament s’haurien de fonamentar amb les fortaleses i capacitats de la persona. El sistema de residències actual, neix del concepte d’asil, és un sistema assistencial. És a dir, recollir en un lloc a les persones grans amb deficiències de tot tipus i de tot nivell per atendre les seves necessitats diagnosticades per un equip d’especialistes i posades en pràctica per uns peons a les seves ordres. Ja hem vist que és un sistema molt millorable.

Les nostres Residències en generals són depriments. Tenen una estructura molt hospitalària, lluny del concepte de llar. Una organització rígida, pautes, horaris, activitats, etc… a toc de xiulet i el client, l’usuari a seguir les pautes, li agradi o no. Aquesta és la realitat. Quan una persona gran, que per les raons que sigui, no té possibilitats de romandre a casa seva i es veu obligada a ingressar en una Residència, ja sigui temporalment o per sempre, en un principi hauria de trobar totes aquelles comoditats que li facilitin la seva vida i experimenti, en la mesura del possible, un cert benestar. Quan parlem de benestar, també volem dir que estan cobertes les necessitats d’atenció mínima sanitària en evitació de mals més greus, és a dir unes certes mesures de prevenció i de contenció de possibles problemes de salut més importants. Una Residència per a persones grans ha de ser un centre sociosanitari, un centre que englobi les dues dimensions, social i sanitària. L’administració ha de coordinar adequadament els dos departaments implicats, el Departament d’Afers Socials i el de Sanitat. Aquesta bicefàlia que el govern de la Generalitat va implantar en el decurs de la pandèmia del covid-19, s’ha de mantenir en el temps.

Gairebé ningú, per voluntat pròpia, vol abandonar la seva llar. La pròpia llar, la casa d’un, implica seguretat, que moltes vegades és més psíquica que física, pot ser més emocional que real. La persona que roman a casa està envoltada d’objectes, mobles, elements de decoració, colors, etc… que són representatius de la seva vida, són elements coneguts, són seus, que li porten records i que alguns d’ells li són útils, per tant són elements associats a la seva història, a la seva seguretat i si a més viu acompanyat de la seva família, i la convivència és de qualitat, encara més motius per no voler abandonar la llar. La gran majoria de les residències actuals, per les seves mides, estructura, distribució d’espais, habitacions compartides, mobiliari, decoració, colors, etc…, pot semblar-ho tot menys una llar, tot menys un espai familiar. Entenem que és una necessitat urgent que la grandària, l’estructura i els espais siguin el més propers possible a la idea de llar.

3.- L’abandó de la pròpia llar ha de ser l’última opció

Mantenir-se en la pròpia llar no és un caprici ja que els especialistes en gerontologia coincideixen en valorar els beneficis físics, psicològics i emocionals que implica no haver d’abandonar la llar; representa un antídot de la depressió i la dependència.

En països del nostre entorn com Noruega, Anglaterra, Escòcia, Holanda, Dinamarca…, han iniciat un nou sistema d’ajut a les persones grans perquè recuperin la seva capacitat de cuidar-se a sí mateixos en el major grau possible; en definitiva es tracta d’un ajut per mantenir el màxim de temps possible el major grau d’autonomia personal. Són programes que s’anomenen de re capacitació que consisteix en que un terapeuta ocupacional es desplaça a casa de la persona durant un temps determinat. És un bon sistema per prevenir la dependència que les persones grans siguin capaces de gestionar les seves situacions vitals durant el màxim de temps possible i mantenir-se en la seva llar. L’ingrés a centres residencials ha de ser sempre l’última opció.

El lloc més adient per mantenir la qualitat de vida, per a la salut física i mental de les persones grans és romandre en la pròpia llar. En conseqüència cal potenciar els serveis com:

  • serveis d’atenció domiciliària,
  • programes de re capacitació,
  • serveis de teleassistència,
  • els casals de la gent gran,
  • els centres de dia
  • altres…
  • com també recolzar, amb els ajuts pertinents, a iniciatives públiques i privades, sense afany de lucre, que treballin en la mateixa direcció

Salvador Auberni _Secretari de Gent Gran ERC Molins de Rei

erc