obituarigenweb

Article d’El Llaç nº 569 – Gener 2021

Obituari d'alguns molinencs significats en el món local, laboral o social, que ens van deixar en la discreció dels mesos crítics de la pandèmia de covid-19 de 2020 (I)

Joaquim Pi i Quert

El senyor Pi de l’Agrupa. Molts el coneixíem amb aquesta denominació. Home simpàtic, sempre somrient i sempre disposat a col·laborar, d’estatura discreta, que es deixava veure pel carrer, amunt i avall, sobretot després de la seva jubilació, i en els actes socials de les festes populars de l’Agrupa o del Foment, com de la Joventut, i feinejant per l’Agrupació Folklòrica, d’on va ser vocal de dues juntes. No hi faltava mai. En el bon sentit del mot, era un home “de fer feines”. Sempre actiu.

Vaig coincidir amb ell, uns quants estius, a Camprodon; no cal dir que a les ballades a la plaça de Santa Maria no hi faltava mai. Les sardanes van ser per a ell la seva motivació, després de la feina. Però, també, en la Colla Gegantera i al CEM (Centre Excursionista Molins de Rei). Va treballar de mecànic de motos i a la indústria d’Aixetes Yes. Es pot dir que va ser un molinenc enamorat de la vila, on va néixer l’any 1929.

Es va formar a l’escola Alfons XIII, ara del Palau, i va viure molts anys al carrer d’Enric Granados fins al 2017, abans al carrer Boters i també al carrer Clavé. Els últims mesos de la seva vellesa va precisar assistència, primer al Centre de Dia de la Residència Doctor Mestre i finalment en una residència de Pallejà.

Va morir el 27 d’abril, onomàstica de la seva esposa.

davMontserrat Pujol i Tort

Va néixer a Molins de Rei l’any 1929. Coneguda col·loquialment per la Montserrat de cal Negre, mot popular de la casa de la família pagesa Garriga-Vallsorgas, on va “ingressar-hi” l’any 1951 en casar-se amb el Francesc, primogènit, amb qui va engendrar set fills. Casa de pagès d’un trasbals enorme, per la seva dimensió i pel seu tragí, on durant deu anys van conviure-hi deu persones.

El mot de cal Negre té una connotació sociolaboral relacionada amb l’antiga finca de cal Negre del carrer d’Enric Granados, enderrocada per l’ampliació del Col·legi Sant Miquel del Pare Manyanet. Els propietaris eren la família Sostres-Ametller (ell, advocat i polític, i ella de la nissaga molinenca de ca n’Ametller, els de la xocolata). Un rebesavi dels actuals germans Garriga-Pujol (Josep Vilà i Bellver) n’havia estat masover o administrador. Quan aquest es va emancipar, el senyor Sostres li va regalar un camp de tarongers, a tocar de la riera de Cagalell, on avui hi ha l’actual cal Negre (carrer Mn. Cinto Verdaguer -la riera-, xamfrà amb Francesc Samaranch), on el rebesavi hi va construir la casa a finals del segle XIX. Els Sostres eren negociants de cacau i en un dels viatges a l’Àfrica van tornar amb un noi negre; el van acollir i va treballar en les feines de pagès de les terres patrimonials. D’aquí ve el mot, atribuït popularment, per afinitat, al nou estatge del “masover o administrador de cal Negre originari”.

La Montserrat provenia de cal Tinet de la Roba, del carrer Major, on la seva mare, Angelina Tort, casada amb Albert Pujol, de la graneria de l’avinguda de Barcelona, 133-135, finca encara subsistent tot i la substitució galopant de les cases de la carretera, van engendrar quatre filles, la segona de les quals, la Roser, va professar al Monestir de Sant Pere de les Puel·les del carrer Anglí de Barcelona, de monges benedictines, on va arribar a exercir de Priora-administradora. Va morir el 1997. I el pare, l’Albert, catòlic practicant de soca-rel, actiu a la Parròquia i a la Joventut, fou assassinat, als 36 anys, pels anarquistes de la CNT-FAI, l’any 1936. Té un carrer dedicat al barri d’El Canal.

Es va formar al Col·legi de les monges de la Doctrina Cristiana, del carrer Verdaguer de la nostra vila, i al col·legi de les Escolàpies d’Arenys de Mar. Va ser una dona inquieta i instruïda. Tant és així que, a les acaballes de la dictadura franquista, quan Òmnium Cultural –amb Francesc Comelles i Lamarca de delegat local- es va proposar crear grups de mestres per a l’ensenyament de la llengua, la Montserrat es va matricular al C.I.C. (tot i regentar una casa de pagès i amb set fills) i va obtenir el títol de Mestre de Català de la UAB l’any 1976. Va donar classes una colla d’anys, abans i després de la transició democràtica.

De jove va treballar a la Ferreteria Ustrell i a can Torra-Balari i socialment va ser activa en la Parròquia -en el Cor- i a la Joventut, en l’Orfeó Pàtria, en l’Esbart, en l’Aplec de Santa Creu i en els Pastorets.

Va morir el 18 d’agost.

Miquel Rius