Article d’opinió El Llaç nº 567

Altre cop, els catalans serem cridats a les urnes. Altre cop, unes eleccions que no hem decidit fer nosaltres, sinó que ens arriben imposades per la repressió política i judicial a la qual està sotmès el nostre país i tots nosaltres.

Però que ningú s’enganyi: malgrat tot, hi tornarem a ser, tornarem a votar i, molt probablement, tornarem a guanyar. Com ja hem guanyat totes les votacions que s’han fet en l’àmbit autonòmic, estatal i europeu, en els darrers anys. I, en especial, com vam fer en el referèndum de l’U d’Octubre.

Molts de nosaltres votarem per un partit independentista però en absolut per plebiscitar el que ja vàrem votar en aquella històrica diada. No fa cap falta! Fer-ho seria menystenir i malbaratar el mandat d’aquella diada. Ni tampoc serà per arribar a la següent pastanaga que ens intentin encolomar els partits, aquest cop la de superar el 50% dels vots; i encara menys perquè ens motivi el seu posicionament dels darrers dos anys.

Anirem a votar per la independència de Catalunya. És el que continuem volent i exigint, per sobre de tot. Anirem a votar per la independència perquè el poble hi segueix sent i hi serà sempre. Anirem a votar no per fer cap nova performance ni jugada mestra, ni tampoc per assolir el darrer invent marketinià, com el que estan intentant ara amb això del 50%. Ja no ens ho creiem, tot això, i així ho fem saber ara als partits independentistes: vendrem car el nostre vot. Ara per ara, som moltes i molts els que segurament encara votem partits independentistes, però si fos per convenciment, no en votaríem cap del tres.

Partits: us queda molt de temps i hi teniu molt a guanyar, i seria ben fàcil: aquell partit que concreti, aquell partit que deixi de fer servir paraules buides i gastades, aquell partit que ens motivi un mínim, hi guanyarà molt. Per contra, si seguiu (qualsevol dels tres) fent el mateix dels darrers dos anys i mig i continueu prioritzant els interessos del partit i/o personals per damunt del bé de Catalunya, podeu perdre, molt i sobtadament.

Des de l’octubre del 2017, passant el gener del 2018, ens heu decebut molt, moltíssim. Fa molt temps que hem deixat de creure en solucions pactades, perquè no hi ha un tracte de tu a tu, posen condicions abans de seure del que es pot parlar i el que no, no hi ha un mínim respecte. És una quimera i una presa de pèl. Tots som coneixedors que el nostre enemic té una cultura i manera de fer molt diferent de la nostra. Només és imaginable una posició veritablement negociadora de l’Estat espanyol quan no li quedi més remei a fer-ho, quan pensi que ha perdut, quan es vegi amb la soga al coll.

Tampoc estem convençuts amb les noves jugades mestres, amb nous intents de nom altisonant, que almenys fins ara pocs avenços i fets tangibles han assolit. No en volem més. Potser un dels nostres errors ha estat esperar a tenir-ho tot perfecte, tot estructurat per prémer el botó de la desconnexió. Pocs territoris que han aconseguit la seva independència han esperat a tenir-ho tot fet, acabat i estructurat. Ans al contrari, han fet la revolució i un cop guanyada han construït el nou estat. Ho vam intentar, però no en vam ser capaços: en 18 mesos vam organitzar un referèndum, i, a la pràctica, res més.

I tampoc hem vist cap lideratge que ens dugués cap a una via de desobediència, malgrat discursos que ho podien fer pensar, i la prova reiterada que la gent hi era i estava a punt.

I tot això, adobat amb la carència del que més reclama la gent del carrer fa tant temps: la unitat dels partits. Portem anys i panys reclamant aquesta unitat, reclamant centrar-nos en l’objectiu: primer crear la República Catalana i deixar per després negociar o competir per les diferències. Però en lloc d’això, els partits ens ofereixen un tristíssim escenari ple de desavinences, curtcircuits, mutis, traïcions…. Desolador.

I, al davant, un enemic dur, molt dur, violent, venjatiu, que ens coneix (“deixa’ls que es barallin entre ells”, deia un personatge sinistre que no mereix que n’esmentem el nom), i sobretot, un enemic unit. I així, mentrestant, si continuem demanant, esperant i confiant, només podem obtenir el que durant anys i segles han fet amb Catalunya i els seus representants: enganys i noves promeses que mai no es compleixen, trampes, impediments, i els darrers anys, repressió en tots els àmbits on són capaços d’arribar. Tant els fa si ho demana un 49%, un 51%, un 55% o més d’un 80% de la gent (com ja va passar amb l’aprovació de l’Estatut), tant els fa: la unitat del seu estat per sobre de tot, en especial per sobre del que vulgui la gent. No canviaran, fins que algú o la situació els obligui a fer-ho.

I malgrat tot, ens hi tornareu a trobar: votarem i guanyarem de nou, segur. Però no volem esperar més. Només tenim una vida i la volem viure a la República Catalana. I per això votarem la llista que ens ofereixi un pla concret, la que es comprometi de debò. Ja no comprarem més discursos ambigus, buits, ni votarem a qui ens tracta com infants. No votarem ni frases enginyoses ni piulades incendiàries ni titulars del dia. Partits polítics independentistes: encara hi sou a temps, de guanyar molt; però també podeu perdre molt. Depèn de vosaltres.

Nosaltres, hi serem.

Visca Catalunya lliure!!!!

ANC, Molins de Rei per la independència