Que el coronavirus ha representat un trasbals monumental en les nostres vides no cal posar-ho en dubte. Que la seva incidència ha repercutit en tots els àmbits de l’activitat humana (familiar, social, laboral, cultural, polític…) és innegable. Com ho és que fer front a la seva amenaçadora presència ha generat, en les classes dirigents i els responsables institucionals, decisions que sovint han resultat controvertides, incoherents o contradictòries i que, de retruc, han traslladat a la ciutadania una contraproduent sensació de desconcert i d’imprecisió. Més enllà del comportament, generalment cívic i disciplinat de la gent, una vegada més ha quedat demostrat que les administracions més properes als contribuents (els ajuntaments en primer lloc) han reaccionat eficaçment, en la mesura de les seves possibilitats, per pal·liar les conseqüències de la pandèmia. A mesura que es pujava de graó, les actuacions s’anaven degradant fins a arribar a l’esperpèntic protagonisme militar en les rodes de premsa del Govern de Madrid o la inconcebible i reiterada negociació entre els partits en el Congrés dels Diputats per allargar el període d’estat d’alarma, quan se suposava que els criteris els havien de donar els experts i les autoritats sanitàries. Està clar que, políticament, la pandèmia també ha servit com a argument per retreure’s les mesures adoptades o proposades pels uns i els altres, per mirar de treure’n rendiment davant l’electorat. Tothom s’ha adaptat més o menys adequadament a la nova i inesperada situació, i han aflorat comportaments encomiables en diferents sectors de la societat i individualment. Això ha portat molta gent al convenciment que d’aquesta crisi en sortirem enfortits, que haurem après la lliçó i que hi haurà un abans i un després pel que fa a la manera d’encarar la vida. Tant de bo sigui així, però també seria bo no pecar d’una confiança excessiva en el gènere humà. Només cal mirar la història i no cal tirar gaire enrere.

El Llaç 563-564 Febrer-Juny 2020_Editorial