Fa uns dies, Pedro Sánchez donava una gran sorpresa al confirmar la transitorietat del poder en democràcia –una regla que la dreta semblava haver oblidat, tal com ja ha fet en altres ocasions– quan, aprofitant la sentència Gurtel i amb els vots de Podem i els partits bascos i catalans, feia caure Rajoy i deixava Rivera amb un pam de nas. A partir d’aquest fet inesperat es genera un nou escenari de diàleg amb el Govern espanyol a fi d’aconseguir l’alliberament de tots els presos polítics i el retorn dels exiliats.

Sánchez necessitarà molta força i habilitat per liderar el progressisme i contenir la vella guàrdia del seu partit, però esperem que el nou Govern exerceixi com una força integradora capaç d’oferir veu a tots els agents socials i actuï amb voluntat de resolució amistosa de les moltes discrepàncies plantejades. Seria molt assenyat rectificar la prepotència i les ànsies d’escarmentar els líders independentistes exhibida per l’anterior Govern i fer gestos polítics decidits en favor de l’alliberament dels presos, un primer pas imprescindible a fi de normalitzar les relacions de l’Estat espanyol amb el poble de Catalunya.

L’acostament dels presos és urgent, perquè és una qüestió legal i humanitària, però no és suficient: cal una amnistia per a tots els presos i exiliats. Els constitucionalistes consideren que els polítics independentistes que van facilitar l’1 d’octubre han de respondre davant la justícia perquè van desobeir la llei, però han de tenir en compte que la voluntat dels catalans de referendar de nou la llei establerta sempre ha rebut com a resposta una actuació castradora dels tribunals espanyols sobre la voluntat democràtica del poble de Catalunya. L’amnistia no és una concessió, és un dret que tenim davant l’actuació d’uns tribunals polititzats.

La distància a què es troben les presons constitueix un acarnissament que s’afegeix a un decret judicial de privació de llibertat i al reiterat sosteniment de la decisió a cada nova apel·lació. Això és inútil, ens fereix i ens indigna. Des del 16 d’octubre passat, Txell Bonet viatja a la presó de Soto del Real per visitar el seu company, Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, tancat a la presó. El mateix esforç han de fer els familiars de la resta d’empresonats i empresonades preventivament en centres penitenciaris madrilenys.

Però Xavier Garcia Albiol considera poc important l’acostament dels presos; diu que no és que estiguin tan lluny i que no cal patir perquè no som al Vietnam. Així responia Txell Bonet les paraules del líder popular: “Convido el senyor Albiol a acompanyar-me a fer el viatge de 1.300 km d’anada i tornada, amb el meu fill d’un any. Aquesta serà la setmana 34 que ho farem: 44.200 km. No és una qüestió humanitària, ho recull la Constitució i la Convenció dels Drets dels Infants”

El llaç 545 Juny 2018- EDITORIAL