Sembla que s’ha convertit en un comportament habitual que els quatre diputats del PP al Parlament de Catalunya abandonin l’hemicicle quan es plantegen procediments que no són de la seva complaença, tal com va passar l’endemà de la investidura fallida de Jordi Turull, quan els diputats del PP van deixar buits una vegada més els seus escons desautoritzant les funcions legals del President. Són així de “chulos”, o es fa el que ells diuen, encara que tan sols siguin quatre, o trenquen la baralla i recorren a la difamació sense manies. Aquest és el comportament dels diputats del PP al Parlament de Catalunya, dels representants d’un partit que es gasta més de deu milions d’euros amb armament, subvenciona a entitats d’extrema dreta i continua discriminant Catalunya en el repartiment econòmic de la riquesa global de l’Estat tal com queda palès en els darrers pressupostos proposats. Utilitzen els diners dels nostres impostos i de les fiances judicials que ens imposen per a finançar els instruments que després utilitzen per agredir-nos. Es tracta de que el territori colonitzat sufragui els cossos policials i les eines administratives que s’utilitzen per subjugar-lo.

Els catalans sempre hem estat subjectes a les lleis imposades per uns partits que  majoritàriament no hem votat, però el Govern centralista mai ha volgut entendre perquè una gran part de catalans volen la independència i mai ens ha ofert ni una sola raó positiva per quedar-nos a Espanya. Mariano Rajoy, defugint les seves funcions, ha encomanat la solució del conflicte a un aparell judicial que, desprès d’uns anys en que tots els càrrecs de la judicatura s’han anat omplint de professionals adscrits a la seva ideologia conservadora,  està decididament  decantat a favor dels postulats polítics de la dreta espanyola més reaccionària, la que canta per Setmana Santa l’himne de la Legión.

Els encarregats de resoldre el conflicte polític amb Catalunya són uns jutges neofranquistes disposats a aixafar qualsevol dissidència recorrent a la violència institucional i perseguint de manera ignominiosa a totes les persones que s’han significat en la defensa del dret dels catalans a decidir el seu futur polític, com al nostre alcalde Joan Ramon Casals, a qui s’investiga per la seva participació en els fets d’Octubre, igual que a tants altres alcaldes de tot Catalunya.

Com que els catalans no hem votat el que l’Estat espanyol volia, aquest ens castiga  amb l’empresonament i l’exili dels nostres líders polítics, evidenciant la seva naturalesa extremament autoritària, que evoca els períodes més foscos de la nostra història i ens transporta als anys de la darrera etapa predemocràtica, que molts encara tenim ben present i alguns enyoren. L’Estat espanyol necessita desesperadament acusar l’independentisme català de violent per justificar la seva pròpia violència i poder castigar exemplarment els responsables del que ells anomenen “rebelión”. Però la justícia alemanya, al no assumir els autos del jutge espanyol, ha posat en entredit les ànsies de venjança i de censura al pensament sobiranista dels partits del 155 representats pels seus jutges i ha obert un nou camí d’esperança pels catalans incriminats.

Els ciutadans estem indefensos davant de les actuacions d’uns tribunals inquisitorials que són els que decidiran el càstig i la humiliació que han de rebre els ciutadans rebels, a qui es pot pegar, tancar i expulsar amb total impunitat. Qui és el jutge? No és el Llarena de torn, no ens enganyem, el jutge són els partits que han imposat el 155, els partits que van a plorar a l’Estat centralista quan les seves propostes son rebutjades a Catalunya.

El primer partit de l’oposició a Catalunya parla contínuament amb l’objectiu preferent de consolidar el seu anunciat triomf a les eleccions espanyoles, preveient que a Espanya guanyarà qui més maltracti Catalunya. Ja ho veurem. Tant de bo que la societat espanyola es manifesti més democràtica del que ens mostren els seus mitjans de comunicació i no es deixi entabanar per prejudicis infundats. Hi poden haver sorpreses… De moment, però, en el que no hi ha sorpreses és en el silenci de molts intel·lectuals i en el posicionament dels partits  de l’esquerra espanyola i en el discurs dels seus representants a Catalunya, entestats en recórrer a la fractura social i a falses acusacions de sectarisme per a preservar el fràgil espai electoral pel que transiten. En comptes de prendre partit per la democràcia i ajudar a bastir ponts entre els ciutadans de Catalunya, s’afegeixen a les manifestacions d’aquells que discriminen activament la nostra cultura, es neguen a acceptar el resultat de les urnes i justifiquen la violència exercida per l’Estat contra els catalans, l’única violència que ha existit fins ara.

Tampoc és cap sorpresa l’actitud de la CUP, que sempre posa per davant de la unitat imprescindible de tots els partits sobiranistes les seves inamovibles certeses. Al no votar a favor de la investidura de Jordi Turull i Jordi Sánchez han confirmat la seva manca de visió global, com si ens trobéssim en unes circumstàncies polítiques normals i no en aquesta situació d’excepcionalitat que demana la màxima unitat de tots els actors polítics. Encara que les propostes no responguin exactament als objectius del partit, cal preservar la voluntat de més de dos milions de catalans que des d’unes eleccions autonòmiques han donat el seu vot favorable al procés independentista.

I, malauradament, tampoc es sorprenent que el PDeCAT i Esquerra Republicana trobin moltes dificultats per a un acord, ja que son partits polítics rivals des de sempre i l’exili i empresonament dels seus líders condiciona molt a les dues formacions. És complicat decidir si és millor continuar insistint en la presidència d’un candidat perseguit o empresonat per l’Estat espanyol, el que podria comportar més problemes judicials i que els presos independentistes continuïn com a hostatges de l’Estat, o renunciar a la candidatura del president escollit democràticament pels ciutadans i presentar un candidat alternatiu que permeti formar govern ràpidament i deslliurar-se de l’article 155.

La repressió del Govern central ha omplert de raons als independentistes i els del 155 han quedat retratats. El govern espanyol estarà obligat a fer política tard o d’hora. Ja veurem quan triguen. I, mentrestant, no hem de permetre que la impotència que ens fa sentir l’Estat amb les seves provocacions ens aboqui a respostes violentes.

El llaç 543 Abril 2018- EDITORIAL