Article de Lluís Carrasco Martínez_Membre de Molins en Comú

La inexistència de suficients recursos i polítiques d’atenció a la gent gran, causa fonamental de l’alta mortalitat a les residències.

Llegeixo en un article del País que el problema viscut a les residències i especialment les greus conseqüències que han provocat milers de morts, ha estat un problema creat per l’existència de dos sistemes que s’ignoraven, atès que Salut i Serveis socials es donaven l’esquena un a l’altre, en una descoordinació que s’arrossega des de fa molt de temps i que no té res a veure la titularitat de les residències, avui majoritàriament en el sector privat indicant que les conseqüències haguessin estat iguals si haguessin estat de titularitat pública.

L’escrit reconeix que hi ha hagut pràctiques minoritàries nefastes i es destaca l’actuació heroica d’algunes residències. Tot i l’evident manca de recursos materials i professionals per prestar atenció sanitària que es requeria.

Es diu que ara l’objectiu no ha de ser la medicalització permanent de les residències, sinó millorar els mecanismes de coordinació entre Salut i Serveis socials per assegurar una ràpida resposta i formar les treballadores i treballadors de les residències.

Doncs bé sento dissentir en l’enfocament de el problema si bé certes afirmacions poden ser certes en una realitat diferent. Per fer aquesta afirmació em baso en la constatació d’una realitat absolutament certa: El problema principal és que la millora de l’esperança de vida dels nostres avis i la total insuficiència de places existents, fa que accedeixin a les residències majoritàriament persones grans amb quadres de malaltia crònics, que han posat en qüestió el model assistencial que per descomptat no està preparat i té manca de recursos suficients per prestar els serveis sanitaris necessaris.

Tots sabem les greus dificultats que hi ha per accedir a una plaça de les residències, amb llistes d’espera llarguíssimes, situació molt més greu en les places amb subvenció pública. Aquesta realitat és la que ha fet que accedeixin a aquestes places persones grans amb molts problemes de salut que no poden ser ateses pels seus familiars, quedant en segon terme l’accés de les persones grans que només requeririen majoritàriament cures socials.

La manca de centres Soci sanitaris, fan que les estades siguin curtíssimes (moltes d’elles d’alleujament) i que els problemes de salut es derivin a les residències i a les famílies en altres casos.

En definitiva, el problema real no és la manca de coordinació dels dos sistemes, que existeix,  sinó de la clara insuficiència de tots dos per donar la cobertura necessària de serveis a la gent gran.

Estic d’acord en que no totes les residències han d’estar medicalitzades, però cal garantir que hi hagin  places suficients en residències medicalitzades, sinó estem davant d’una fal·làcia, ja que la majoria de la gent gran que avui accedeixen a les places de residències de caràcter social tenen una edat avançada i tenen problemes de salut.

Voldria també matisar algunes altres afirmacions que fa a la gestió pública o privada de les residències. Crec que l’afirmació de que les conseqüències de la crisi sanitària actual haguessin estat iguals no se sosté per diferents motius:

En primer lloc, les actuacions heroiques davant la situació de diferents residències privades ho han estat per l’heroisme de les seves treballadores i treballadors que han multiplicat la seva dedicació i malgrat la manca de mitjans han estat a peu del canó amb risc per a la seva salut, malgrat la inhibició majoritària de les empreses gestores, que no es van enfrontar a la situació i no van denunciar la desatenció que tenien per part de l’administració sanitària.

En segon lloc, la manca de recursos humans permanent a les residències privades i que en una situació de crisi s’ha notat de manera extraordinària, ve determinada per l’existència d’uns concursos d’adjudicació poc dotats econòmicament per l’administració o la manca de requisits i control posterior per part d’aquesta. Les empreses gestores minimitzen despeses i contractació de personal de manera habitual per assegurar els màxims beneficis. Els contractes laborals són força volàtils, els salaris són molt baixos i la formació permanent de el personal és absolutament minoritària.

La causa principal de la crisi dels serveis assistencials de la gent gran no és la falta de coordinació existent, que s’ha demostrat molt greu, sinó la manca de recursos i la manca d’una política pública real d’atenció de la gent gran per part de les administracions competents (Comunitats autònomes i a Catalunya la Generalitat), en els dos fronts el social i el sociosanitari.

Aquesta falta de política s’estén no només a la manca de recursos i la insuficiència de residències o centres sociosanitaris, sinó també a la manca de control de la gestió de centres de dia, residències, etc. i també a les pràcticament inexistents polítiques d’habitatge assistit i compartit, la manca de suficient assistència a domicili i altres accions socials, que ha de prestar com poden els ajuntaments amb total insuficiència de recursos.

És evident que l’augment dels anys de vida i el canvi social que ha provocat que les tradicionals cuidadores estiguin integrades al mercat laboral, ha modificat la realitat de les necessitats de la cura de les persones grans.

Segons les dades estadístiques del padró continu de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) a 1 de gener de 2018 hi havia 8.908.151 persones majors, un 19,1% sobre el total de la població (46.722.980) sent aquesta xifra un 18, 7% a Catalunya.

Segueix creixent en major mesura la proporció d’octogenaris que ja representen el 6,1% de tota la població, i seguiran guanyant pes entre la població més gran en un procés d’envelliment dels ja vells.   Les projeccions de l’evolució poblacional situen els majors de 65 anys per sobre de l’25% en l’any 2028.

Conclusió:

És clar que, si hi hagués hagut més coordinació entre Serveis Socials i Salut i mes mitjans, l’impacte del coronavirus hauria estat molt inferior a les persones grans residents.

És també molt urgent assegurar que es faci aquesta coordinació inexistent i més encara en una situació previsible de futurs rebrots.

Però l’objectiu real a aconseguir ha de ser que el Govern de l’estat i els autonòmics assegurin el futur del 25% per cent de la població d’aquest país i incorpori al Pacte de Reconstrucció proposat aquests dies, una important inversió i dotació econòmica per a polítiques socials cap a al gent gran i la creació de suficients places en residències assistencials i sociosanitàries en totes les comunitats autònomes, de manera que es puguin atendre de manera correcta, suficient, coordinada i en tots els fronts a la nostra població més gran.

 

Molins de Rei 22 de maig de 2020

Lluís Carrasco Martínez_Exregidor de l’Ajuntament_Membre de Molins en Comú