Article d’opinió de Iker Freiria i Tomás

Avui, diumenge i diada Sant Antoni Abat, cap a quarts de deu del matí, de camí a missa a la Parròquia, m’he topat al meu pas per la plaça de l’Ajuntament amb un dispositiu dels Mossos d’Esquadra digne d’una visita d’Estat. Nou furgons de la brigada antiavalots i tanques flanquejades per desenes d’agents barraven el pas als accessos a la plaça. Per passar he hagut de justificar quin era el motiu de la meva direcció. Mai havia vist res d’igual, ni amb la visita del president de la Generalitat. No em sonava que hagués de venir el rei…

He passat de llarg ràpidament, feia una mica tard. De tornada, per la baixada del Camell, he començat a sentir de fons una cridòria inusual un diumenge al migdia. En entrar a la plaça m’he trobat amb el panorama: d’una banda, davant de la façana de Can Ametller, una dotzena militants i simpatitzants de VOX havien muntat la típica paradeta electoral per donar-se a conèixer, repartir pamflets i globus; d’altra banda, separats uns cent metres pel dispositiu policial, just davant del racó de la Xirgu, una cinquantena, a jutjar pel que es llegia a les pancartes, de militants i simpatitzants de qui es fan dir antifeixistes; de manifestants contraris a la presència dels primers a la nostra vila.

Els crits farcits de ràbia de “feixistes” dels primers, eren seguits d’uns càustics i reactius “guarros” dels segons, com si es tractés d’una partida de ping-pong. L’escena era amanida amb la presència de veïns curiosos i el pas de persones indiferents davant l’espectacle. Un minut m’ha costat creuar la plaça, el que en un primer moment ha estat una sensació de comicitat per l’estampa pintoresca, s’ha convertit ràpidament en vergonya aliena.

Malauradament, els veïns d’aquesta vila estem massa acostumats al fet que la presència manifesta d’idees que xoquen amb les d’alguns es trobi, en conseqüència, amb el rebuig, l’insult, l’aïllament i la intolerància d’aquests últims, entre els quals sempre s’acaben veient les mateixes cares d’odi. El gènere humà té la particular habilitat de fer-se trampes al solitari, en aquest cas, estic ben segur que els iracunds manifestants estan convençuts que amb les seves proclames estan fent un favor la vila, intentant espantar heroicament el feixisme.

Dit això, des dels antípodes ideològics d’uns i altres a les quals em trobo, destaco dos problemes greus que es posen en relleu quan aquesta mena d’espectacles succeeixen:

En primer lloc, al marge de la gran diferència que en aquest cas existeix entre aquells que pacíficament han volgut posar una paradeta i repartir pamflets i globus, i els que es manifesten amb insults per la seva presència a la vila, ambdós col·lectius tenen quelcom en comú: l’extremisme. Aquesta característica compartida fa que tinguin molt més en comú del que sembla. De fet, són tan semblants que la subsistència d’un ve molt condicionada per la de l’altre, tots dos necessiten un enemic per donar sentit al seu discurs. Si un es fixa, la presència i els insults d’uns donen projecció als altres en la seva lluita, tots dos surten guanyant, tots ells tornaran satisfets a casa per haver-los cridat pel seu respectiu nom: “feixistes” i “guarros”.

Així, l’odi i la ràbia que uns vessen, retroalimenta l’odi i la ràbia que els altres recullen. D’aquesta manera, amb proclames fàcils i barates, escampen la llavor de la discòrdia i la confrontació.

En segon lloc, com posava en relleu al principi, aquesta vila es troba massa acostumada a la intolerància dels mateixos de sempre, manifestada a través de concentracions de rebuig amb insults i agressions (com la que va haver-hi en reacció a la protesta dels veïns del carrer Sant Sebastià per l’obertura d’un oratori musulmà), pintades de tota mena, cares girades per haver-se significat per una causa que no és la seva i un ambient enrarit i tens que ningú hauria de viure a casa seva. No podem conformar-nos a suportar aquest clima d’intolerància que ens allunya els uns dels altres.

Soc dels que pensen que aquesta només serà una societat veritablement madura quan ciutadans lliures decidim amb criteri propi quina és la nostra escala de valors i d’idees, sense la pressió d’energúmens que parlen en nom de tota la vila quan pretenen expulsar aquells que no pensen com ells. Serà aleshores quan els intolerants i extremistes ja no tindran res a oferir. No oblidem que dels climes generalitzats d’intolerància sorgeixen les llavors dels règims totalitaris. Avui, amb el seu espectacle d’intolerància, els que es fan dir antifeixistes s’han comportat com autèntics feixistes.

Finalment, faig una crida a tot lector a què no es resigni a haver de girar el cap o a sentir vergonya aliena cada cop que es produeixen episodis com els d’avui a la nostra vila. Els que de debò ens l’estimem som gairebé tots, no permetem doncs que la intolerància i l’extremisme impregnin les nostres places, carrers, murs, mirades i paraules. És tan senzill com no caure al seu parany, que no és més que veure en l’altre un enemic i no el que veritablement és: un germà, una germana.

Hi ha marge a l’esperança, la concòrdia és possible.

Iker Freiria i Tomás, 17 de gener de 2021