Molinencs arreu del món

Xavier Roca Maza viu a Milà (Itàlia)

Municipi de residència: Milà

Nombre d’habitants: 1.387.171 (2019)

Superfície: 181,67 km²

Distància amb Molins de Rei: 990 km per carretera. 1 hora i 35 minuts de vol amb una dotzena de connexions directes

“Viatjar i viure en unes altres realitats, per un període no gaire curt, és una cosa que recomano a tots els joves de la vila”

En Xavier Roca Maza és un molinenc de 41 anys que des de fa gairebé 10 anys viu a Itàlia. Doctor en Física per la Universitat de Barcelona, actualment treballa de professor a la Università degli Studi di Milano.

Fa més de 12 anys que conviu amb la seva companya Benedetta, també Doctora en Física. Es van conèixer a la Universitat de Barcelona l’any 2007 i des de llavors viuen plegats: primer, a Torí, del 2010 al 2012, i després a Roma, del 2012 al 2014, abans de mudar-se a Milà.

Al Xavier, que es mou per Milà en bicicleta, li agraden els esports, sobretot el tennis, el futbol i caminar per la muntanya.

 

JOSEP FERRER (J.F.): Què t’ha portat a Itàlia i concretament a Milà?

XAVIER ROCA (X.R.): Vaig conèixer la Benedetta a principis del 2007 i ben aviat vam connectar. Als inicis del 2008 ja vivíem plegats a Barcelona, mentre treballàvem a la Universitat de Barcelona: ella feia un postdoctorat i jo, el meu doctorat. A principis del 2010, la Benedetta va trobar una bona oferta de feina a Torí i primer es va mudar ella, ja que jo no havia acabat encara el meu doctorat. A finals del 2010, finalment em vaig traslladar a Torí gracies a una feina postdoctoral a la Università degli Studi di Milano. Com que la connexió entre ambdues ciutats és molt bona, no van haver-hi grans problemes logístics. Més tard, ens vam mudar a Roma per un parell d’anys i des de fa uns 5 anys treballem i vivim a Milà.

J.F.: Et va costar molt deixar Catalunya per Itàlia?

X.R.: No és mai fàcil canviar de ciutat i allunyar-se de família i amics. Tot i així, estava molt il·lusionat per continuar el meu viatge personal amb la Benedetta, conèixer altres ciutats i iniciar una carrera com a físic. Després de l’institut –Lluís de Requesens–,  vaig estar uns quatre anys treballant en una empresa de materials elèctrics a Pallejà, però aquesta vida no m’agradava, així que cap als 22 anys vaig decidir estudiar Física. Era l’any 2000 i vaig trigar 5 anys a obtenir la llicenciatura i 5 més a doctorar-me. Després d’aquest esforç, volia saber si era capaç de fer recerca independent i per això havia de marxar a treballar a altres centres de recerca. Viatjar i viure per un període no gaire curt en unes altres realitats és una cosa que recomano a tots els joves de la vila. Quedar-se en la zona de confort no porta res d’interessant o nou i, per tant, no enriqueix.

J.F.: Com s’ho va prendre la família quan els vas dir que te n’anaves a viure a Itàlia?

X.R.: La meva sort és que la meva família sempre m’ha ajudat i ha sigut molt comprensiva en tots els aspectes. Òbviament, no els va agradar que marxés, però en cap moment em van fer sentir que els abandonava. Ben al contrari, crec que van entendre immediatament que cadascú ha de seguir el propi camí.

J.F.: Abans de viure a Milà has viscut a Torí, la ciutat considerada com el bressol de l’actual Itàlia. Quant de temps hi vas viure? Quins records en tens?

X.R.: Hi vaig viure de finals del 2010 a finals del 2012. En tinc un molt bon record. És una ciutat més petita que Barcelona, amb un centre històric imponent que recorda a les persones el seu passat com a capital d’Itàlia. A més, és la ciutat natal del cèlebre matemàtic i astrònom Joseph-Louis Lagrange.

J.F.: També has viscut a la capital política del país i del cristianisme, Roma. Què en recordes de la teva estada?

X.R.: Va ser un període inoblidable. És la ciutat natal de la Benedetta. Vivíem molt a prop de la Universitat la Sapienza, al barri de San Lorenzo, a una mitja hora a peu del Colloseo i dels Fori Imperiali. És una ciutat única al món i vaig tenir la sort de viure-hi i conèixer part de la seva bellesa i història com a habitant i no com a turista. Encara no he trobat un museu al món més impressionant i suggestiu que els Musei Vaticani. Podria continuar enumerant les meravelles d’aquesta ciutat durant tota l’entrevista.

J.F.: Mentre preparaves el teu doctorat vas viure tres mesos a Tallahassee, a l’estat nord-americà de Florida. Què recordes d’aquesta estada?

X.R.: Tallahassee és la capital administrativa de la Florida i seu d’una de les seves universitats més importants, La Florida State University. Al Departament de Física hi ha el MagLab, un laboratori on poden generar els camps magnètics més intensos del món. També és coneguda per ser la universitat on Paul Dirac va acabar la seva carrera com a físic. A part d’això, la ciutat no és gaire interessant. Jo hi vaig passar tres mesos i hi vaig col·laborar amb el professor Piekarewicz, d’origen mexicà i família polonesa exiliada a Mèxic durant la Segona Guerra Mundial. Va ser en aquest període quan vaig publicar el meu primer article científic. Tractava sobre un estudi teòric de la composició de l’escorça externa d’una estrella de neutrons. A dia d’avui, encara mantinc una relació professional activa amb el professor Piekarewicz que ha estat molt important en el desenvolupament de la meva carrera científica.

J.F.: Ets doctor en Física. En paraules entenedores, què vas estudiar durant la teva tesis doctoral?

X.R.: Des d’un punt de vista teòric, vaig estudiar diversos fenòmens relacionats amb l’estructura del nucli atòmic, tots ells relacionats amb poder millorar la nostra comprensió de la interacció entre protons i neutrons en el medi nuclear. És a dir, no quan es troben sols, sinó quan es troben sota la influència d’altres protons i neutrons. Com és el cas del nucli atòmic. Al contrari del que hom podria pensar, hi ha molts interrogants encara. Sabem construir una central nuclear o una bomba nuclear, però no hem desentrellat tots els aspectes fonamentals de la interacció entre els constituents del nucli atòmic. Gràcies a la meva contribució en el camp, desenvolupada durant el meu doctorat i en els anys posteriors, vaig rebre una menció d’honor de la European Science Foundation i una coneguda revista em va encarregar que escrigués un article on resumir els avenços dels últims anys en aquest camp.

J.F.: Has pogut treballar a Catalunya del que has estudiat o la teva vida personal i laboral de seguida es va encaminar cap a Itàlia?

X.R.: Poc després del doctorat vaig aconseguir trobar feina a Itàlia, motivat per retrobar-me amb la Benedetta després d’uns mesos separats, però també per ampliar els meus coneixements científics.

J.F.: Quan et vas instal·lar a Itàlia, sabies italià? Et va costar molt aprendre’l?

X.R.: No, no en sabia, tot i que ja havia conviscut amb la Benedetta durant tres anys a Barcelona. Tan bon punt vaig arribar a Itàlia vaig demanar als col·legues de feina que em parlessin sempre en italià. En pocs mesos ja em defensava prou bé. Coneixent el català i el castellà, aprendre l’italià és fàcil. Haig de dir que és un idioma que m’ha enriquit molt. Gràcies en part a la Benedetta, m’he interessat molt per llegir alguns dels clàssics italians en llengua original. El meu favorit ara per ara és Il fu Mattia Pascal.

J.F.: Tal com es diu, el caràcter i les maneres de fer dels italians són semblants a les nostres? Has notat moltes diferències?

X.R.: En un principi, sí que hom pot pensar que som molt semblants, però quan pares atenció a les diverses situacions quotidianes, t’adones que hi ha molts detalls que ens diferencien, alguns de manera quasi irreconciliable. Si hagués de resumir, la cosa que més ens diferencia és la flexibilitat mental a l‘hora de resoldre problemes. Ells no posen tants límits a la imaginació; nosaltres, bastants més. Parlo des de resoldre un problema burocràtic a l’Ajuntament fins a pensar una solució a un problema pràctic entre amics. La part que més m’ha decebut de la societat italiana és la pressió horrible que fa sobre les dones, netament pitjor que a casa nostra (que no és poca).

J.F.: Tu que vius a la zona nord del país, la més rica, i també has viscut al centre de la península, hi ha molta diferència entre el nord i el sud?

X.R.: Per desgràcia, sí. Hi ha una clara diferència en l’estat de les infraestructures, en les oportunitats de feina, formatives i culturals. Mentre el sud és molt més estàtic i amb problemes d’ocupació i de mobilitat, el nord és més dinàmic i pot oferir a la població millors oportunitats.  Igualment, des del punt de vista estrictament econòmic, seria injust comparar altres ciutats del sud d’Europa (ja no solament d’Itàlia) amb Milà. D’altra banda, la vida aquí pot ser molt més cara i estressant que a en uns altres llocs.

J.F.: A Milà treballes de professor de Física a la Universitat degli Studi di Milano. Com és el sistema educatiu italià? És molt diferent del que tenim a Catalunya?

X.R.: M’és impossible fer una comparació clara i justa sobre això. Pel que fa a la meva experiència en les diferents facultats de Física, puc dir que són molt semblants. Una diferència que juga en el seu favor és que els estudiants han de fer proves escrites i orals. El resultat és molt clar: quan un italià acaba la carrera, sap expressar-se, argumentar i ordenar un discurs millor que un estudiant que només ha hagut de preparar exàmens escrits. Pel contrari, en el sistema d’avaluació italià, qui arriba als últims anys de carrera (o grau, perdoneu l’arcaisme) ho acaba fent amb notes molt molt altes. El sistema està viciat i quasi no distingeix els bons estudiants dels no tan bons estudiants. Això no passava a la Universitat de Barcelona.

J.F.: I la sanitat?

X.R.: La sanitat pública funciona d’una manera molt semblant a la nostra, tot i que amb algunes diferències, algunes de les quals importants. Per exemple, les visites a especialistes s’han de pagar: una quantitat simbòlica per a pacients crònics i/o persones grans, i uns 30 euros per a la resta. La qualitat és bona, però les llistes d’espera llargues. En aquest sentit, no ens diferenciem gaire. Una altra diferència és que els metges de família no estan en ambulatoris, sinó que et visiten en els seus estudis privats en hores predeterminades amb la seva seguretat social per donar un servei adequat (i gratuït, aquest sí) a la població. Una altra diferència important és que els fàrmacs d’us comú, com ibuprofèn o paracetamol, són molt cars en comparació amb els nostres. Finalment, tinc la impressió que la major part de la gent està assegurada en mútues privades. La filosofia crec que és la següent: per a les coses petites van a la mútua privada; per evitar cues i per a les coses importants prefereixen els hospitals públics, on tenen tots els recursos i l’experiència necessària per afrontar-les.

J.F.: Com és un dia qualsevol a Milà?

X.R.: Ens aixequem a les 6.30 h, esmorzem i cap a les 7.15 h sortim de casa. Segons com tenim organitzat el dia, anem en bici o en cotxe a la feina. Treballem de les 8 h fins a les 17 h, aproximadament, i després anem al gimnàs (o fem alguna altra activitat, normalment esportiva, per desconnectar una mica del dia).  Arribem a casa al voltant de les 19.30 h i preparem el sopar i el dinar de l’endemà, ja que ens portem la carmanyola a la feina. La Benedetta acostuma a tocar el piano durant uns 15-30 minuts, és molt relaxant escoltar-la, i després sopem. En acabar, llegim un llibre o xafardegem a les xarxes socials i anem a dormir fins l’endemà. Des que estem junts no hem tingut mai televisió i de tant en tant veiem alguna sèrie/pel·lícula al portàtil.

J.F.: I els caps de setmana què acostumes a fer?

X.R.: Com que fa poc que hem canviat de casa, els caps de setmana estem molt enfeinats. De totes maneres, ens agrada anar a fer alguna passejada als parcs, a la muntanya o als llacs propers (aquí, sobretot a l’estiu, on s’està molt bé i el paisatge és fantàstic). Ens agrada també fer una mica d’esport i de tant en tant sortir amb els amics, encara que no ho fem gaire sovint, ja que normalment estem bastant cansats de tota la setmana.

J.F.: A on vius exactament de Milà?

X.R.: Fins a desembre del any passat vivíem al sud-est del centre de la ciutat. A uns 30 minuts a peu del centre. Ara vivim més lluny (també en la zona sud-est), a uns 40 minuts en bici del centre. Tot i que la zona està ben servida de transport públic, ens agrada ser “independents” i agafem bici o cotxe (híbrid) per als desplaçaments diaris.

J.F.: Et desplaces per Milà en bicicleta. Per què?

X.R.: Sí, és el meu transport preferit, tot i que la ciutat no està encara preparada per a les bicis i no és sempre molt segur. Milà és una ciutat plana i anar en bici és molt convenient en termes de temps i salut (si deixem de banda la contaminació d’una ciutat gran com Milà). A més, no ens agrada anar embotits en bus/metro, ni estar sempre en llocs tancats (ja ho fem a la feina), de manera que anar en bici és una bona opció.

J.F.: Els italians tenen fama de conduir molt malament i no respectar les normes de circulació. És cert o és un tòpic? No et fa por moure’t amb bicicleta?

X.R.: Absolutament cert, almenys en ciutat. He conduït a Milà, Torí i Roma i pel que fa a les normes de circulació, se les prenen més com un suggeriment que com una obligació. No tothom, és clar, però en una part percentual netament més gran que en altres països. Fins i tot les velletes se salten semàfors! Estranyament, no tinc la sensació que hi hagi més accidents; suposo que el sistema s’autoregula sol. Si tothom es comporta d’una manera que a vegades és imprevisible (per exemple, no acostumen a fer servir intermitents), tothom està molt més a l’aguait. Respecte a la bici, diria que en general tenen força cura per als ciclistes; potser taxistes i conductors d’autobús són els menys sensibles. No he notat una gran diferència en la percepció de risc quan vaig en bici respecte a Barcelona (on també l’agafava diàriament abans de mudar-me a Itàlia).

J.F.: Milà és la capital econòmica d’Itàlia i la capital mundial de la moda. En què es nota això?

X.R.: És una ciutat molt dinàmica en molts sentits. Des del punt de vista econòmic, ofereix una gran oferta de possibilitats si la comparem amb altres ciutats del sud d’Europa. Des del punt de vista cultural, ofereix una àmplia oferta de concerts, exposicions, teatre, opera… de molt bona qualitat i un parell de setmanes a l’any, la ciutat es col·lapsa de gent: per la Setmana de la Moda i per la Fira del Moble. Té el contrapunt de ser una ciutat molt cara pel que fa l’accés a l’habitatge, per exemple.

J.F.: T’agrada el futbol i vius a Milà. De quin equip ets? Com es viu la passió pel futbol a Itàlia?

X.R.: Sempre del Barça! Aquí no segueixo gaire el futbol, tot i que m’agrada practicar-lo de tant en tant (últimament no gaire). Tot i així, soc fan simbòlic de la Roma, que és l’equip de la Benedetta.

J.F.: És car viure a Milà?

X.R.: Pel que fa a l’habitatge i a sortir a prendre una copa o a sopar, és molt car comparat amb Barcelona, per exemple. Respecte a primeres necessitats com les que es poden comprar als supermercats, botigues de roba o el transport, no la definiria una ciutat cara, sinó que en la mitjana d’altres ciutats europees.

J.F.: Si vinguéssim de turisme a Milà i a la regió de la Llombardia, què és el que no ens hauríem de perdre?

X.R.: La ciutat de Milà, tot i que no ofereix grans emocions al turista com ho poden fer Roma, Venècia o Florència, conté algunes opcions interessants per qui hi passa alguns dies, començant, per exemple, pel Cenacolo, el Duomo, la Galleria Vittorio Emanuele II, el cementiri Monumentale, algunes esglésies interessants, el teatre Scala, el Palau Reial, el barri xinès i algunes zones de nova construcció molt modernes i interessants de visitar per a amants de l’arquitectura contemporània. En opinió meva, el veritable tresor de la zona està en les muntanyes i els llacs. Són meravellosos i la seva bellesa és única al món.

J.F.: Pasta i pizza són dos dels productes universals de la cuina italiana, però quins són els plats típics de Milà i de la zona on vius?

X.R.: Els més notables, almenys per a mi: pizzocheri (Valtellina), polenta (tota la zona nord), cotoletta (típic també a Àustria i Alemanya), cassoeula (Llombardia), risotto allo zafferano e ossobuco (Milà), panettone (Milà) i alguns altres potser menys famosos.

J.F.: És cert que els italians mengen cada dia pasta? És també el teu cas?

X.R.: És més que una llegenda; és completament cert i molt generalitzat, fins i tot al nord, on la pasta no forma part de la major part dels plats tradicionals. Jo m’he adaptat perfectament i menjo pasta (o arròs) tots els dies. La pasta, al no fermentar com el pa o la base de la pizza, és més fàcil de digerir (almenys, aquest és el meu cas i l’explicació que em convenç més com a no expert en el tema).

J.F.: De Molins de Rei, què trobes a faltar a Milà?

X.R..: A part de família i amics, la Fira, perquè ja fa unes quantes edicions que no he pogut baixar a veure-la. Trobo a faltar també la Festa Major.

J.F.: Estàs en contacte amb Molins de Rei? De quina manera?

X.R.: La veritat és que no mantinc gaires contactes amb Molins de Rei, si no és amb família i alguns amics (pocs). La  vida m’ha portat a estar lluny de la vila i he decidit centrar-me en la meva “nova” vida: en la Benedetta, en la ciutat, amics, feina… i no em queda gaire temps per poder-me mantenir actiu en la distància.

J.F.: Cada quant vens a la vila? Quan ets entre nosaltres, què acostumes a fer?

X.R.: La freqüència no ha estat constant des que visc a l’estranger: potser tres o quatre vegades a l’any, si faig una mitjana temporal. Quan estic a Molins, em concentro en la meva família i a vegades veig algun amic o passo per la Universitat a saludar els meus antics col·legues.

J.F.: La família i els amics et venen a veure sovint?

X.R.: En aquest cas, no gaire sovint, però de tant en tant ens han visitat i hem pogut també ensenyar com és la nostra vida a Itàlia.

J.F.: Tens previst tornar algun dia a Molins de Rei o ja et veus tota la vida a Itàlia?

X.R.: Com deia, acabem de comprar casa. De moment, per tant, no pensem tornar a Molins, però no se sap mai i ens mantenim oberts en el cas que es presentés alguna bona possibilitat.

COMPLEMENT

Com has viscut a Milà el confinament?

El confinament ha estat molt llarg: des del dia 24 de febrer –havia de visitar la meva família el 25 de febrer i vaig haver de cancel·lar el vol– fins al 3 de juny, el dia del meu aniversari. A més, la meva germana i el seu company havien de venir a visitar-nos a principis de juny i tampoc ha pogut ser. Des d’aquest punt de vista, personal i si vols egoista, ha estat un període dur. No poder visitar la meva mare i la meva germana m’ha pesat molt, sobretot perquè no podia fer res per elles, no podia estar a prop seu en aquests mesos tan difícils per a tots i durant els quals molta gent ha perdut la vida, tant a Espanya com a Itàlia.

Respecte del confinament, des d’un punt de vista pràctic, no he tingut cap problema. He pogut treballar i donar classes a distància i sempre he trobat el que necessitava al supermercat o en les compres per Internet.

 

En Xavier i la Benedetta, celebrant el 10è aniversari a Tòquio
A Milà, amb la família pel 40è aniversari d’en Xavier. D’esquerra a dreta, Xavier Roca Maza, Luis Jiménez Ortigosa, Laura Roca Maza, Benedetta Cerruti, Maria Maza Cerón i Antonio Roca López