Jordi Alarcos i Carbonell, docent i sacerdot

“Em nego a acceptar que l’esperança i la fe per una Veneçuela millor hagin fet les maletes i se n’hagin anat de vacances”

Jordi Alarcos i Carbonell va néixer a Molins de Rei el 12 de desembre de 1958. Va fer els estudis primaris a l’antiga escola Gual Villalbí –actualment, l’Alzina–; l’educació secundària, a cavall entre l’Institut Lluís de Requesens, els Salesians de Sant Vicenç dels Horts i els Salesians de Barcelona-Sarrià, i els estudis superiors a la Universitat Politècnica de Catalunya, per la qual és enginyer industrial especialista en màquines elèctriques. Religiós salesià entre el 1977 i el 1986, va ser ordenat sacerdot l’any 1993 a Veneçuela, país amb el qual manté un fort vincle des de fa vint-i-sis anys. Actualment és professor a l’Institut Rambla Prim i rector de la parròquia Maria Mitjancera de totes les Gràcies, de Barcelona. A Molins de Rei va ser professor de l’Institut Bernat el Ferrer entre els anys 2002 i 2006, i  membre del Consell Escolar de la vila durant deu anys (2003-2013).  

 

ÀNGEL BEUMALA (A.B.): Ets un sacerdot que és professor d’estudis tècnics. Per tant, podríem dir que tens una triple vocació: la docència, la tecnologia i la fe!

JORDI ALARCOS CARBONELL (J.A.C.): Sí, de petit ja feia muntatges elèctrics a casa, muntava els llums de Nadal amb temporitzadors i contactors, i de tant en tant també fonia els ploms! La vocació religiosa, i la d’ensenyar als joves, van juntes. Quan jo vaig començar a impartir classes el curs 1977-78 a l’escola de formació professional dels Salesians, a Sant Vicenç dels Horts, hi havia uns germans i sacerdots salesians joves, engrescadors, molt macos, i jo em vaig dir: “Vull ser com ells”. I així va ser com vaig decidir fer-me religiós salesià. Paral·lelament a donar classes a les escoles salesianes de Sant Vicenç dels Horts, Terrassa, Badalona i Sarrià, la congregació em va oferir la possibilitat d’estudiar filosofia, per la qual cosa també vaig fer dos cursos a la Universitat Pontifícia Salesiana de Roma. A Molins de Rei, de jove, també vaig ajudar i col·laborar amb mossèn Ignasi Mora al barri del Canal, al barri de la Riera Bonet i, sobretot, als llavors anomenats “pisos del Català” –l’actual barri de l’Àngel–, al costat de l’aleshores seminarista Josep Cadevall Cade.

A.B.: Un altre camp al qual t’has dedicat durant molts anys ha estat l’educació en el lleure, oi?

J.A.C.: Sí, vaig ser cap d’agrupament escolta, monitor i director d’esplai i de colònies d’estiu, responsable de la branca de pioners i caravel·les de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya, i soci fundador dels antics Escoltes i Guies. També, relacionat amb el jovent, vaig iniciar l’Aplec de l’Esperit amb el pare escolapi Genís Samper i altres sacerdots i laics joves, una trobada interdiocesana de joves cristians de casa nostra avui plenament consolidada.

A.B.: Per què vas deixar de ser religiós salesià l’any 1986?

J.A.C.: Per desavinences amb un nou superior provincial que va arribar. Llavors vaig parlar amb el cardenal Narcís Jubany, que hi havia aleshores, i vaig obtenir feina durant dos anys com a professor de secundària al Seminari Menor de Barcelona, que estava ubicat a la Conreria de Tiana. Després vaig fer de professor a l’Escola Mare de Déu de la Mercè, al barri de Sant Andreu del Palomar, i a continuació em van venir a buscar per anar a treballar a una escola concertada de Badalona, on vaig estar quatre anys. Paral·lelament a fer de professor, durant aquests anys vaig aprofitar per estudiar i llicenciar-me en teologia a la Facultat de Teologia de Catalunya.

A.B.: I llavors arriba l’aventura veneçolana.

J.A.C.: Sí, l’any 1993 va venir a Barcelona el bisbe veneçolà Francisco de Guruceaga Iturriza i va explicar que a Caracas necessitaven capellans, perquè acabaven de fer una divisió administrativa de l’Arquebisbat que suposava la creació de dos bisbats nous: La Guaira i Los Teques. Un altre company de la Facultat de Teologia i jo ens hi vam interessar, i llavors ens va dir: “Si vostès dos venen a Veneçuela amb els estudis de teologia acabats, jo els ordenaré sacerdots”. I així va anar: el dia 11 de març de l’any 1993 vam entrar al Seminari de La Guaira i vam esdevenir sacerdots el 14 d’agost del mateix any. A Veneçuela vaig exercir de sacerdot a la parròquia San Bartolomé Apóstol, de Macuto, a la catedral San Pedro Apóstol, de La Guaira, i a la parròquia Nuestra Señora del Valle, de Catia La Mar.

A.B.: A part de la feina de capellà, quines tasques vas desenvolupar en aquestes parròquies veneçolanes?

J.A.C.: Sempre he tingut molt present la faceta social i a Catia La Mar, que és on vaig estar més temps, la parròquia tenia dues cases buides en què no s’hi feia res. Llavors vaig crear la Fundación Araguaney. En una de les cases vaig fer una escola de costura, uns tallers de ceràmica i una escola d’adults, i en l’altra hi vaig fer una llar d’infants, que allà en diuen kínder. Ho vaig legalitzar tot al Ministeri d’Educació, hi vaig posar un equip de mestres, etc.

A.B.: Com ho vas finançar tot això?

J.A.C.: Venia de Catalunya amb molta experiència de gestió en el món educatiu i sabia com moure’m amb l’Administració. Per començar, a la fundació la vaig anomenar Araguaney perquè és el nom de l’arbre nacional de Veneçuela, un arbre florit de color groc semblant a la ginesta, i així quedava com una cosa arrelada al país. Amb el projecte de la fundació sota el braç, vaig trucar a la porta de Petróleos de Venezuela i em van donar una subvenció, i amb això i els diners que fèiem amb els tallers, doncs ho anàvem mantenint. Les escoles d’adults i costura tenien en total 80 alumnes i sumant-hi els que treballaven als tallers, allà hi havia més de cent persones! I tot partint de zero!

A.B.: L’any 1995 va morir el teu pare i vas tornar a Catalunya, oi?

J.A.C.: Sí, quan l’hi vaig explicar al bisbe, em va dir que li sabia molt de greu que marxés i em va ensenyar un full de nomenament que tenia a punt per fer-me administrador de la diòcesi. Si bé vaig tornar a Catalunya, el vincle amb Veneçuela no l’he abandonat mai. De fet, hi vaig cada any i m’hi estic un mes sencer. Actualment ajudo l’església parroquial de la Inmaculada Concepción, en un barri de Caracas anomenat Sabana Grande, que és molt popular.

A.B.: De tornada a Catalunya, et fan capellà adscrit a diferents parròquies de Barcelona –Lliçà de Vall, Parets del Vallès i Rubí–, fins que el 2005 et nomenen vicari de la parròquia Maria Mitjancera de totes les Gràcies, de Barcelona, i l’any 2014 et nomenen rector d’aquesta mateixa parròquia, càrrec que desenvolupes actualment. De forma paral·lela a totes aquestes responsabilitats eclesials has continuat fent de professor de secundària.

J.A.C.: Sí, compagino les dues coses. Per la titulació d’enginyer i l’experiència docent que tenia, quan vaig tornar a Catalunya em van recomanar que entrés a treballar de professor de secundària al Departament d’Educació. Després d’estar durant deu anys com a professor funcionari interí, em vaig presentar a oposicions i ara tinc plaça de funcionari de carrera. En tornar de Veneçuela vaig treballar en instituts d’ensenyament secundari de Santa Coloma de Gramenet, Barcelona, Cornellà de Llobregat, Ripollet, Molins de Rei…

A.B.: Actualment en quin institut treballes i quines assignatures imparteixes?

J.A.C.: Ara soc professor a l’Institut Rambla Prim, de Barcelona, i els meus alumnes són de batxillerat, grau mig i grau superior, i tenen entre catorze i vint anys i escaig. Imparteixo informàtica, programació de PLC (autòmats programables), Projectes, REBT i, en general, assignatures TIC i TAC (tecnologies de la informació i la comunicació, i tecnologies per a l’aprenentatge i el coneixement).

A.B.: Ets pioner en el desenvolupament del procés per a l’acreditació de les competències professionals per a electricitat i electrònica. Ens ho podries explicar?

J.A.C.: Sí. Hi ha moltes persones que al seu dia no van acabar els estudis i es van posar a treballar, però després s’han trobat que, per poder pujar de categoria a l’empresa, necessiten una titulació acadèmica que no tenen. En saben molt, de la feina que fan, però no tenen cap títol oficial que ho acrediti. Com ho solucionem això? Doncs, a través de l’experiència laboral poden acreditar unes competències professionals i d’això se’n cuida l’Institut Català de les Qualificacions Professionals (ICQP), format a parts iguals entre el Departament d’Educació i el de Treball. A més, a petició de la Generalitat, vaig coordinar les proves POT per a l’obtenció del títol de la família d’electricitat i electrònica, i vaig ser president de diferents tribunals avaluadors. Al final, fins i tot vaig acabar assessorant el Ministerio del Govern central en aquest tema! Actualment imparteixo cursos al Campus de l’ICQP i al Campus Odissea, que és un entorn virtual de formació del Departament d´Educació per a docents que volen homologar-se per poder informar, assessorar i avaluar en el procés de l’acreditació de les competències professionals.

A.B.: Acabes de fer 61 anys. Quins són els teus plans de futur com a professor?

J.A.C.: Amb els joves encara hi connecto; per tant, els meus plans són –si la salut m’acompanya– continuar fent aquesta tasca formativa i educativa fins que em toqui jubilar-me.

A.B.: I com a rector de la parròquia Maria Mitjancera de totes les Gràcies, de Barcelona, quins són els teus objectius?

J.A.C.: Que la Parròquia funcioni humanament, pastoralment i caritativament. Primer de tot, que les persones s’hi trobin a gust, que sigui un lloc acollidor per poder pregar. Pensa que l’església ja és oberta a dos quarts de vuit del matí –gràcies a un sistema de càmeres de vigilància que hi he instal·lat– i a aquella hora ja hi ha persones que venen a resar. Al migdia també hi entren molts estudiants universitaris que baixen de la Diagonal. En segon lloc, que hi hagi bon ambient entre els diferents grups parroquials i, en tercer lloc, potenciar molt Càritas parroquial. En aquest darrer àmbit, la nostra parròquia és cofundadora, juntament amb les dotze parròquies de la zona, del primer supermercat DISA (Distribució Solidària d’Aliments) de Barcelona. És un supermercat on les persones necessitades paguen amb uns tiquets que prèviament els han donat els Serveis Socials. Entre les dotze parròquies sufraguem la despesa de manteniment del supermercat –neteja, llum, etc.–, que són 3.500 euros mensuals, i cada parròquia aporta persones voluntàries per fer-lo funcionar. Per exemple, de la nostra parròquia hi van regularment setze voluntaris. Ara, a Barcelona ja hi ha tres supermercats més com aquest. També tenim un rober parroquial, que recull roba de qui li sobra i la reparteix entre qui la necessita, fem orientació laboral per ajudar les persones en situació d’atur a trobar feina, etc.

A.B.: Quan tens una estona de temps lliure què t’agrada fer?

J.A.C.: Llegir, escoltar música, pensar i escriure. El problema és que en tinc molt poc, de temps lliure! El que faig és venir aquí, a la casa de Molins de Rei, on no em molesta ningú. Cada dissabte a la tarda procuro venir, si no tinc cap activitat, perquè necessito relaxar-me, la veritat. De parents a Molins de Rei ja no me’n queden, perquè ara viuen a Sant Feliu de Llobregat i a Sant Andreu de la Barca; per tant, a la vila només m’hi queden els amics. Vaig néixer al carrer Montserrat i quan era petit, en aquest carrer ens coneixíem tots: des del director de La Caixa, que vivia al final, fins als Bonilla, que vivien a davant, el Molina i el Puntas, que vivien al costat… Tota la canalla érem amics i jugàvem al començament del carrer, que era el tros pla, o a dalt de tot, tot i que llavors era més complicat perquè la pilota ens podia caure carrer avall.

A.B.: No voldria acabar sense fer-te unes quantes preguntes sobre Veneçuela. L’any 1975, el president veneçolà Carlos Andrés Pérez va nacionalitzar el petroli i el país va ser conegut amb el sobrenom de “Veneçuela Saudita” a causa del flux de petrodòlars. Avui es retreu a aquell president que no va aprofitar per resoldre les desigualtats socials flagrants, la dependència exterior, etc.

J.A.C.: Això s’ha de matisar, perquè Carlos Andrés Pérez va tenir dos mandats: 1974-1979 i 1989-1993. I en el segon mandat va aplicar el pensament d’Arturo Uslar Pietri segons el qual calia “sembrar el petroli” per eixamplar la classe mitjana i evitar que el país estigués format només per dues classes socials: una de molt alta i una de molt baixa. Els ministres del seu segon mandat eren persones altament qualificades, formades a l’estranger gràcies al patrocini de la Fundación Gran Mariscal de Ayacucho, que va ser una fundació creada precisament per ell. I això es va notar. Quan jo hi vaig arribar, l’any 1993, el bolívar era una moneda més forta que la pesseta espanyola! Ara ni t’explico com està el bolívar.

A.B.: El 4 de febrer de 1992 hi va haver el primer intent fallit de cop d’estat d’Hugo Chávez i sis anys més tard, el novembre de 1998, aquest mateix militar es va presentar a les eleccions i les va guanyar. A partir d’aquí els entesos no es posen d’acord: uns diuen que la inversió dels beneficis del petroli que va fer en projectes socials va ser una aposta seriosa pel desenvolupament i d’altres diuen que va ser una mesura populista per tenir content el poble i al mateix temps desviar l’atenció del deteriorament general de l’economia. Tu què en penses?

J.A.C.: Com que ho he viscut et puc dir que és el segon cas. Chávez va tenir un moment en què el petroli anava a 100 dòlars el barril i si observes avui com estan les escoles, els hospitals, els ferrocarrils, etc., et preguntes: “On van anar a parar tots aquells dòlars?”. No n’ha quedat res! Segons la firma Global Scope, l’abril del 2019, el portafolis de crèdits de la banca veneçolana equivalia a 337 milions de dòlars, mentre que el del sistema financer equatorià era de 30.540 milions; el panameny, de 77.298 milions i el peruà, de 77.797 milions. La contracció econòmica de Veneçuela és de tal magnitud que Banesco, el banc líder en crèdits, té un portafolis equivalent a 50 milions de dòlars, mentre que Pichincha, el principal banc de l’Equador, té una cartera de 6.482 milions de dòlars. És a dir, la banca veneçolana, en el seu conjunt, no pot prestar 1.000 milions de dòlars, una cosa que en altres països de la regió pot fer-la un banc mitjà!

A.B.: Consolidat en el poder, Hugo Chávez va accelerar les mesures per construir la seva versió del “socialisme bolivarià” i ja des del primer moment hi va haver gent que deia que allò no funcionaria. Els que éreu allà també ho vèieu, que no funcionaria?

J.A.C.: Vaig trigar un any, o dos, a adonar-me’n, perquè, en un primer moment, el discurs d’Hugo Chávez me’l creia. Ell va fer el que li van dir Juan Carlos Monedero –un dels fundadors del partit espanyol Podemos– i Alfredo Serrano Mancilla –el seu home a Caracas–, que era crear un vot captiu i clientelar amb un sistema semblant al PER andalús. A Veneçuela, aquest “PER andalús” s’anomenava Sistema Nacional de Misiones i era un programa de diferents mesures socials basades en el principi del “tot regalat”. Una d’aquestes mesures va ser crear tres cadenes públiques de supermercats, i si una ampolla d’aigua mineral valia un euro, per exemple, ell en aquests supermercats públics la venia per 10 cèntims. I, és clar, quan el petroli va començar a baixar dels 100 dòlars per barril als 60, i més tard als 40, aquesta despesa i moltes altres no es van poder mantenir. I a més a més, es va carregar el país, perquè no va aprofitar la bonança econòmica per invertir en estructures productives alternatives al petroli que haguessin ajudat a compensar quan baixés de preu. Aquest deteriorament l’he viscut perquè hi vaig cada any, a Veneçuela, i, a part, l’he anat veient en els meus veïns de l’edifici de Caracas on visc.

A.B.: Dius que avui la gent es refereix a la revolució bolivariana d’Hugo Chávez com la “robolución”.

J.A.C.: Una de les coses que va prometre Hugo Chávez va ser que acabaria amb la corrupció i al final ha resultat ser més corrupte ell, i el seu entorn, que tots els anteriors mandataris veneçolans junts! A les persones que mai no havien tingut res, i que de sobte es tornaven riques gràcies a la corrupció, els veneçolans els anomenaven boliburgueses, de burgueses bolivarianos. I això que una de les frases més famoses de Chávez era que ser rico es malo! I, és clar, aquesta doble moral, aquesta doble vida, la gent la va copsar. De fet, si ho vaig veure jo, que era estranger, com no ho havien de veure els mateixos veneçolans? Pensa que cada tres mesos havien de canviar els directors d’aquests supermercats públics que he esmentat abans perquè robaven els diners i el menjar! I als hospitals públics passava el mateix: hi portaves el teu fill petit malalt i et deien: “Los aparatos se dañaron”, “No llegaron los insumos”, etc. I llavors havies d’anar a una clínica privada, on, amb dòlars o euros, t’agafaven de seguida! La corrupció era i és una cosa inaudita.

A.B.: Segons dades de l’ONU, quatre milions de veneçolans han sortit del país des del 2015 a causa de l’increment de la conflictivitat, la inseguretat i el desproveïment d’aliments i medicaments. Aquest èxode ha generat una crisi humanitària de grans proporcions als països receptors, especialment Colòmbia.

J.A.C.: El país de destinació dels emigrants veneçolans depèn de la seva qualificació professional. Si són persones poc qualificades, van a Colòmbia, on els anomenen limpia pocetas (rentalavabos). Si són, per exemple, enginyers, van a l’Argentina. Si són metges, van a Panamà, Brasil o Colòmbia. D’altra banda, un dels problemes que tenen les empreses veneçolanes en sectors com la banca, les companyies d’assegurances o les farmacèutiques, és que han de pagar una part del sou en bolívars i una altra part en dòlars per evitar que marxin els treballadors qualificats i l’alta i mitjana gerència. Al mateix temps, molts treballadors que cobren el sou només en bolívars han decidit renunciar a la feina, perquè no els compensa: només en transport per anar al lloc de treball ja gastarien més del que guanyen! Això és una tragèdia. Un pensionista a Veneçuela avui cobra una pensió, suposem, de 49.000 bolívars i un paquet de sabó per a la roba val 32.000 bolívars. Quan ho vaig veure vaig exclamar: “Si un jubilao lava la ropa, ¿luego cómo come?”.

A.B.: El darrer cop que vas estar a Veneçuela va ser el passat juliol, l’any 2019. Ens pots dibuixar un quadre ràpid del que vas veure?

J.A.C.: Jo, que fa 26 anys que conec Veneçuela, mai m’hagués imaginat que la veuria tan “africanitzada” i que els lectors em perdonin l’expressió. L’estat dels serveis de proveïment d’aigua, electricitat, telefonia, educació, salut, carreteres, transport, aliments, medicaments, benzina, etc., és de pronòstic reservat. Només arribar a l’aeroport de Maiquetía vaig ser testimoni que molt poques línies aèries internacionals hi operen, però que molts vols arriben i en surten només al 50% de la seva capacitat. L’aparcament de l’aeroport no té empleats, ni cap mena de control de vigilància; només hi vaig veure un senyor gran amb vestit de la milícia bolivariana que em va demanar un donatiu per “passejar-se” per l’aparcament. Increïble, però cert. El 22 de juliol vaig viure una apagada elèctrica a Caracas que va afectar el 90% de la ciutat i la majoria del país. Va durar des de les tres de la tarda fins a la una de la matinada, i la resposta del ministre Jorge Rodríguez va ser que hi havia hagut un atemptat “electromagnètic”. Ja no saben quina excusa posar per la pèssima gestió, corrupció i nul manteniment i inversió en infraestructures. Segons el CIV (Col·legi d’Enginyers de Veneçuela), hi ha hagut 13.140 apagades elèctriques entre gener i juliol del 2019! Al barri de Caracas on visc, han tancat molts comerços com ara bodeguitas, fleques, cafès, ferreteries, botigues d’electrodomèstics, etc. I de set tallers mecànics de reparació de cotxes que hi havia, actualment només n’hi ha un. Els altres van acomiadar el personal i van tancar. A l’avinguda Francisco de Miranda, la principal artèria de la ciutat, amb gairebé 7 km de llargada, la majoria de comerços tanquen entre les tres i les quatre de la tarda, i això també passa a molts comerços del centre comercial Sambil Caracas. Els motius són diversos: la manca de clients, la manca de mercaderia i, també el fet que els treballadors han de marxar d’hora cap a casa per la manca de transport, ja que els autobusos s’espatllen i no hi ha diners per comprar-los recanvis. Llavors s’han de refiar d’uns camions de bestiar que han posat expressament per transportar la gent! Us imagineu que això passés a la Diagonal de Barcelona o en qualsevol centre comercial dels que hi ha per aquí? També hi ha un restaurant emblemàtic, La Estancia, a la urbanització La Castellana, que ja no obre els diumenges perquè no compensen les despeses de personal amb la clientela que hi assisteix. Per no parlar del munt de polígons industrials tancats i sense activitat econòmica de cap tipus. En aquest sentit, l’alcalde de Chacao –un municipi 100.000 habitants de la zona est de Caracas– va dir que en un any havia tingut un 45% menys de contribuents d’activitats econòmiques.

A.B.: Es diu que a partir de les sis de la tarda Caracas és una ciutat fantasma perquè els seus habitants es tanquen a casa per evitar assalts, segrestos, morts violentes, etc. T’hi has trobat amb situacions d’aquestes?

J.A.C.: Això fa quatre anys era veritat. Actualment, no. Com que no hi ha diners en efectiu, els lladres –malandros, com els anomenen allà–, també han emigrat! Fa deu anys anava per Caracas molt pendent que no m’atraquessin en certs barris i hores. Ara, en canvi, vaig molt tranquil. La dolarització, la inflació i la pujada de preus diària han fet que tots els pagaments s’hagin de fer de forma electrònica,  ja sigui amb targeta o amb transferències per banca digital. I els caixers automàtics que no estan espatllats només permeten treure 5.000 bolívars amb targeta de dèbit del mateix banc, o 1.500 bolívars si la targeta és d’un altre banc. Això no dona ni per pagar un cafè amb llet!

A.B.: L’opositor Juan Guaidó té el suport i el reconeixement dels Estats Units, i països de la regió han aprovat sancions contra Nicolás Maduro, l’actual president de Veneçuela. Malgrat tot, enmig de tot aquest caos, Maduro continua mantenint el poder i Guaidó no reverteix la situació. Com és possible?

J.A.C.: La meva percepció és que no hi ha Govern, sinó ministres i alts càrrecs ben proveïts en els seus despatxos i cadires. Certament, hi ha un grup de països de la regió que tenen aïllat i amb sancions el Govern de Veneçuela, però també hi ha qui li dona oxigen, i m’estic referint al narcotràfic. Per a mi, el que ha posat d’acord 53 països del món per fer fora Maduro, inclosos Canadà, Estats Units i part de la Unió Europea, no són les tortures a presos polítics ni la manca de democràcia i drets humans, sinó el problema de la droga. Cada dia entren i surten de Veneçuela avionetes carregades de droga amb la connivència de cinc o sis militars del règim. De fet, se sap que el dia 1 de maig de 2019 hi havia un avió preparat perquè el president Nicolás Maduro pogués exiliar-se a Cuba, amb el vistiplau dels Estats Units, però aquests cinc o sis membres del seu entorn li van impedir, entre els quals Jorge Rodríguez, el ministre que es va fer famós per aturar l’entrevista que Jordi Évole feia a Maduro en el seu programa de televisió Salvados.

A.B.: Davant d’aquest panorama, com es pot desencallar la situació a Veneçuela, tu que hi has viscut i regularment hi vas cada any?

J.A.C.: A mi em consta que existeix a escala internacional una mena de “pla Marshall” per a Veneçuela, perquè tot està malmès i s’ha de reconstruir, i perquè hi ha interessos en joc. Per exemple, hi ha 2.300 empreses espanyoles que no han marxat! La recepta és ben senzilla i ja la va donar Simón Bolívar quan va dir que moral y luces son nuestras primeras necesidades, és a dir, honradesa i tenir la formació adequada. En canvi, tal com he explicat, a Veneçuela, avui hi ha molta gent en llocs de responsabilitat pública que no està preparada. Tanmateix, em nego a acceptar que l’esperança i la fe per a una Veneçuela millor hagin fet les maletes i se n’hagin anat de vacances. No tinc cap dubte que, tard o d’hora, la llibertat democràtica i el progrés del noble poble veneçolà tornaran a aquella beneïda terra del Libertador.

 

Barraques d’autoconstrucció a la Urbanización Mirabal, de Catia La Mar, a Veneçuela, on dona servei la Fundación Araguaney
Fent un baptisme a la catedral de La Guaira, Veneçuela, l’any 1993
Primera missa a Molins de Rei (10-10-1993)
Rebent la benedicció papal de mans del cardenal Sistach amb motiu dels 25 anys de l’ordenació sacerdotal, el 15 de setembre de 2018
Parròquia de Catia La Mar i edifici de la Fundación Araguaney, a Veneçuela, l’any 1994