gemmamboweb

Molinencs arreu del món – El Llaç nº 570

Gemma Martínez Ramoneda, viu a Madrid

Municipi de residència: Madrid

Nombre d’habitants: 3.334.730 hab. (2020)

Superfície: 604,45 km²

Distància amb Molins de Rei: 599 km per carretera; 1,15 h en avió; 2,45 h en AVE

"Després de tot el que hem passat hi hauria d’haver un reconeixement més positiu cap a la cultura, massa vegades oblidada"

Gemma Martínez Ramoneda és una molinenca de 24 anys que, des d’en fa tres, viu a Madrid on intenta obrir-se pas en el difícil món de l’espectacle i més en concret, de la dansa.

Formada a l’Institut de les Arts de Barcelona i amb BA (Honors) en Dance Degree de la Liverpool John Mores University, ha treballat en diversos muntatges teatrals i de dansa i ha participat en alguna sèrie de televisió. També ha treballat en escoles com a mestre de dansa de diferents estils com ara claqué, jazz i teatre musical, entre d’altres.

A la Gemma li encanta fer tot allò que li permet estar en forma: entrenar, córrer, pilates, boxa… També li agrada viatjar i compartir estones amb la gent a qui estima.

JOSEP FERRER (J.F.): Fa tres anys que vius a Madrid, per què vas decidir canviar d’aires?

GEMMA MARTÍNEZ (G.M.): Un o dos mesos abans de graduar-me vaig anar a fer un curs amb una companyia de contemporani a Madrid. Allà vaig coincidir amb un coreògraf que havia sigut professor meu durant el primer any d’universitat. Em va comentar que començava un nou projecte amb la seva nova companyia de dansa contemporània i em va animar perquè en formés part. A partir d’aquí és quan em vaig plantejar d’anar a viure a Madrid, ja que em va vendre la ciutat com un lloc ple d’oportunitats, i sí, és cert que Madrid està molt viva culturalment parlant, sobretot en l’àmbit de teatre musical.

J.F.: Era difícil guanyar-se la vida a Catalunya amb la dansa i la interpretació?

G.M.: Crec que en aquesta professió és difícil, des de moltes perspectives. Ja de per sí costa prou d’arribar a entrar dins del nucli on es mou tot. És veritat que si hagués decidit quedar-me a Catalunya hauria sigut difícil obrir-me pas, igual que em va ser ben difícil en el seu moment a Madrid. Així i tot, la veritat és que encara no he provat sort a Barcelona, ja que directament, per les circumstàncies que he comentat abans, en acabar la carrera vaig marxar. Madrid ara mateix és el punt on hi ha més demanda del món artístic, sobretot de les arts escèniques, Barcelona, això no obstant, també està força desperta en altres ambients culturals, com per exemple l’art urbà, la dansa urbana o contemporània.

J.F.: Quan vas decidir que et volies dedicar a la dansa?

G.M.: Quan tenia cinc anys em vaig apuntar a l’escola de dansa Pas a Pas dirigida per la Judit Camats. Aquella escola em va ensenyar la gran base que tinc de dansa, i em va fer estimar-la moltíssim. M’encantava i era molt feliç, i a vegades pensava, i si ho provés? Però no m’acabava d’atrevir. Va ser quan tenia 15 anys, quan vaig patir una lesió, que em va fer realment replantejar-me el meu futur. Em vaig trencar el menisc i els lligaments creuats del genoll esquerre. Vaig estar diversos mesos sense poder ballar i això em va afectar moltíssim en el meu estat d’ànim (qui em van acompanyar ho sap molt bé), i en aquell moment va ser gràcies a l’empenta de la meva mare i el meu pare que em vaig plantejar seriosament buscar un lloc on poder-me formar no només en la dansa sinó en les arts escèniques en general. Recordo bé aquest moment, estava amb la cama amunt amb un coixí, no podia quasi moure’m i allà ho vam decidir.

J.F.: Els pares i la família et van donar suport en la teva decisió?

G.M.: La meva família, en especial els meus pares, sempre m’han donat suport. Des del meu punt de vista, no sempre és fàcil decidir en què et vols formar i com et vols guanyar la vida. Tot i que jo sempre havia tingut clar que m’encantava el món de les arts escèniques, em feia por llençar-me a la piscina sabent la dificultat d’aquest món i l’esforç necessari. Els meus pares han sigut clau en la meva decisió, sense el seu suport i la seva confiança mai hauria pogut fer tots els passos que he donat, i els estaré eternament agraïda.

J.F.: T’has format a l’Institut de les Arts de Barcelona amb BA (Honors) en Dance Degree de la Liverpool John Mores University. Pels neòfits, què significa aquesta titulació?

G.M.: Aquesta titulació no deixa de ser com un grau universitari que et permet després ampliar els teus coneixements estudiant, per exemple, un màster. El fet que tot fos en anglès és perquè la universitat ve directament de Liverpool i les facultats que van fer a Sitges anaven enfocades per seguir el mateix plantejament educatiu que feien allà, per això mateix també és una universitat que obre les seves proves d’accés a alumnes d’arreu del món. Aquest mètode busca una avaluació que depèn molt de les teves habilitats pràctiques, tot i que òbviament sempre anaven acompanyades de classes teòriques. El que va fer decantar-me per anar a estudiar al Institute of the Arts Barcelona va ser que aquest grau et dona la possibilitat d’especialitzar-te en una disciplina, en el meu cas la dansa, però també et formaves amb altres branques de les arts escèniques, com el teatre o el cant. A part, també treballàvem assignatures de nutrició, fisioteràpia o economia de l’empresa.

J.F.: Quines qualitats es necessiten per ser una bona ballarina?

G.M.: Hi ha moltes qualitats que qualsevol intèrpret necessitarà a l’hora d’actuar. En l’àmbit de la dansa, el primer que em ve el cap és la tècnica i el control del cos per executar els moviments tal com estan coreografiats per aconseguir l’efecte visual buscat pel coreògraf o la companyia. Però també és veritat que és molt important saber transmetre. Saber projectar el sentiment buscat, i saber arribar al públic. Els ballarins tenim una disciplina molt inculcada des que comencem, i és veritat que a vegades també cal anar més enllà i veure que la tècnica al final també és un element més que ens ajuda a moure’ns lliurement des d’una forma més orgànica. Això ho veiem en les improvisacions de molts ballarins, com deformen i es recolzen en la tècnica d’una forma personal i són treballs molt enriquidors.

J.F.: Cal entrenar cada dia? Fins a quina edat es pot ballar?

G.M.: Cal entrenar cada dia, i tant!. Com amb tot imagino; qui alguna cosa vol s’hi ha d’esforçar per aconseguir-ho, la sort no ve sola i a vegades costa que arribi, així que millor no jugar-se-la i treballar tot el que es pugui. Quan vaig començar la meva formació professional, feia unes vuit hores de dansa de dilluns a divendres més o menys. En aquell moment, era com una esponja i absorbia tot allò que aprenia. Una vegada surts d’aquesta rutina, per seguir estant al nivell que es requereix per una audició o per treballar, l’entrenament segueix sent necessari. Llavors, ja et decantes més pel que més et convingui o et vagi a tu millor per estar en forma i seguir millorant, perquè sempre es pot millorar. He tingut molts mestres dels quals he après una cosa de cadascun i me l’emporto, i el que crec, i ho he sentit dir a la majoria d’ells, és que és evident que el nostre instrument principal és el nostre cos, l’hem de cuidar molt perquè ens duri el màxim temps possible. Com la majoria de professions, té una evolució i arriba un moment que el cos ja no aguanta el mateix ritme, tot i que conec ballarins que segueixen actuant amb 47 anys, i segueixen la seva carrera professional també enfocada en altres àmbits, com a coreògrafs o professors.

J.F.: Quina disciplina de ball t’agrada més?

G.M.: És la pregunta que més em costa respondre sempre que me la fan. No sabria dir-te exactament. El ballet sempre me’l sentiré molt meu i és (com diu una companya i amiga meva) com una meditació, per reubicar-te i connectar amb el teu cos i la tècnica. Així que és una tècnica que mai he deixat de treballar, però també des d’un punt de vista de treball per millorar en altres estils, com poden ser el jazz musical, el jazz líric o el contemporani. Es podria dir que jo tiro més cap aquesta banda (almenys de moment) però gaudeixo moltíssim les classes de dansa urbana o comercial que combino de tant en tant. I després hi ha el claqué, que també m’ha acompanyat d’ençà que vaig començar a ballar i el gaudeixo especialment sobretot ensenyant-lo als alumnes.

J.F.: La teva formació acadèmica, prèvia a la dansa, l’has feta a l’escola Estel i a l’IES Bernat el Ferrer. Quins records en tens?

G.M.: Són dues etapes de la meva vida que recordo amb moltíssima estima. A l’escola Estel vaig fer les primeres obres de teatre de la meva vida, amb els meus companys de classe, i al Bernat el Ferrer vaig començar a donar classes de ball com a extraescolars, també amb les meves companyes de classe, gràcies a les possibilitats educatives que ens brindaven tant l’Estel com el Bernat el Ferrer. Tinc moltíssima estima també als mestres i professors que em van acompanyar durant aquells anys. Sobretot la meva època al Bernat el Ferrer va ser de les més intenses de la meva vida, i també va ser gràcies a la gent del meu voltant, que confiaven en mi, que vaig decidir fer el pas de formar-me en dansa. I aquests amics i amigues, també van ser i alguns segueixen sent, un suport vital i pilars molt importants en la meva vida i en el meu dia a dia. Tant de l’Estel com del Bernat el Ferrer m’he emportat amistats verdaderes i realment importants, que avui dia són essencials.

J.F.: Amb quines entitats de la vila has estat involucrada?

G.M.: Quan tenia 6 anyets vaig començar al CAU (Jaume Vicens Vives) fins als 11 anys. Em va aportar moltes visions i valors de la vida que encara ara recordo i considero que són importants. També he participat en l’espectacle d’obertura del Camell per Carnestoltes.

J.F.: De ben joveneta però ja vas marxar de Molins de Rei. Dels 17 als 20 anys has viscut a Sitges. No t’agradava la vila o tenies ganes de volar sola?

G.M.: La vila m’encantava, i de fet estava en un dels meus millors moments vitals, gaudia moltíssim amb els meus amics i amigues de sempre i, en el seu moment, em va costar molt marxar. Vaig anar a Sitges perquè els horaris de la carrera eren de 8:30 h a 19 h més o menys tots els dies. A part la universitat tenia l’opció d’habitatge a una residència d’estudiants que estava just al costat de la facultat i la meva família i jo vam pensar que seria més còmode viure allà. Sincerament, va ser el que va fer que la meva experiència universitària fos tan bona. Vaig viure envoltada de gent d’altres llocs del món aprenent llengües i maneres de fer diferents de les meves, i això va ser molt enriquidor.

J.F.: Com era la vida a Sitges?

G.M.: Era un xoc de realitat. Era despertar i adonar-se de què la vida real era una mica diferent del que jo pensava i va ser començar a valorar tot el que t’envolta i tot el que costa aconseguir el que vols i viure sola. Tinc moments boníssims d’aquells tres anys, i persones que encara m’acompanyen dia a dia. Viure a Sitges era divertidíssim, era estar constantment rient. Sitges és un lloc preciós ple de gent maquíssima que et cuida i et fa feliç amb els petits plaers de la vida. M’hauria quedat a viure a Sitges si hi hagués més mobilitat i opcions per treballar en el món de les arts escèniques!

J.F.: La pandèmia ha comportat importants canvis en les nostres vides. Els artistes sou dels sectors que més ho esteu patint. Com t’ha afectat a tu personalment?

G.M.: El mes de desembre del 2019 vaig formar part de l’estrena mundial de Miraculous: el show de Ladybug. Era un espectacle musical amb molta projecció de futur. Començàvem a Madrid el mes de desembre i seguíem amb Itàlia i França a partir del gener de 2020. Després teníem previst anar a Alemanya i tot seguit viatjar a Argentina, Brasil i Mèxic. Era una gira molt completa que teníem moltes ganes de fer. Òbviament, a principis del 2020 ja es van començar a cancel·lar destins fins que finalment l’octubre del 2020 es va decidir ajornar tota la gira fins a l’octubre del 2021. Per sort, aquest projecte segueix en peu i no s’ha cancel·lat definitivament com altres espectacles o musicals. Però igualment, tot segueix pendent de l’evolució de la pandèmia.

J.F.: En aquests mesos que portem de pandèmia has pogut treballar?

G.M.: La veritat que em sento molt afortunada perquè des que es va acabar el confinament com a tal, he tingut la sort de no parar de treballar. He enganxat un projecte rere l’altre, i tal com estan les coses és un fet a valorar prou positivament. Una vegada va ser possible que els rodatges de sèries de televisió poguessin seguir amb els seus projectes vaig començar a gravar, tant la sèrie d’Atresplayer, Deudas, com la sèrie de Glow&Darkness, que vam començar a rodar al juliol i vam fer una pausa a mitjans de setembre. Just en aquells dies vaig començar amb assajos de la peça de dansa-teatre Vendadas que estrenàvem just a finals de setembre a les sales de microteatre a Madrid. Eren obres de petit format que en aquell moment era factible fer, ja que el lloc complia totes les mesures de seguretat necessàries tant com pel públic, els intèrprets o les instal·lacions. Un cop acabades les funcions vaig seguir amb el rodatge de Glow&Darkness fins a finals d’any.

J.F.: Creus que quan deixem enrere la COVID-19 la gent tindrà ganes d’anar al teatre i es reactivarà el sector?

G.M.: I tant! Crec que la gent està desitjant tornar a la vida que vivia abans de la COVID-19 que també inclou anar al teatre, a concerts, al cine, a festivals, i tota mena d’esdeveniments culturals. També espero que després de tot el que hem passat hi hagi un reconeixement més positiu cap a la cultura, que massa vegades queda oblidada.

J.F.: S’ha criticat molt la gestió de la pandèmia que han fet l’Ajuntament i la Comunitat de Madrid, governades pel Partit Popular. Creus que s’han fet les coses bé o s’han interposat els interessos polítics als de la ciutadania?

G.M.: Considero que s’ha dut a terme una gestió molt diferent de la de la Catalunya, amb repercussions diferents tant per a l’economia com pels ciutadans. Tot i això, sí que crec que actualment els interessos polítics de cada comunitat autònoma s’han convertit en les raons principals a l’hora de prendre qualsevol decisió, llavors sí que és veritat que en cada lloc han repercutit de formes diferents i en funció d’aquests interessos.

J.F.: Com és a hores d’ara, un dia qualsevol de la teva vida?

G.M.: Cada setmana intento combinar-me els dies per entrenar de maneres diferents. A primera hora faig una classe de ballet tots els dies, menys un dia que vaig a boxa. I després, depenent de la setmana, combino altres estils de dansa com jazz o comercial, i com que m’agrada provar nous estils sempre hi ha alguna setmana que provo classes noves de flamenc, acrobàcia o salsa, per exemple. L’objectiu és estar preparada per tot el que em puguin demanar en un càsting o en propers espectacles. A les tardes és quan em dedico a impartir classes. Ara mateix estic enfocada amb les classes de claqué. Els dies de rodatge, aquesta rutina queda apartada momentàniament, ja que quan rodem dediquem el temps complet als assajos i les gravacions.

J.F.: Els caps de setmana, tot i les restriccions marcades per la pandèmia, què acostumes a fer?

G.M.: A vegades els dissabtes també són dies que acostumo a treballar o entrenar, així que a partir del dissabte a la tarda quedo amb les amigues, passegem i anem a prendre alguna cosa a alguna terrassa. També aprofitem per anar a veure companys de professió als teatres que estan oberts o concerts a l’aire lliure. Els diumenges és quan em desperto més tard, em faig un bon esmorzar i després de fer el vermut normalment ens quedem a casa i descansem per preparar-nos per la pròxima setmana.

J.F.: Des de fa pocs mesos vius, compartint pis, en el barri madrileny de Chambery. Com és aquesta zona?

G.M.: Chambery és una zona que és molt viva. És molt a prop del centre i et permet arribar a la majoria de llocs caminant. A part, és una zona on el sector de la restauració és molt actiu i sempre hi ha gent jove i un bon d’ambient.

J.F.: Viure a la Comunitat de Madrid és més car que viure a Catalunya o no hi ha massa diferència?

G.M.: Crec que no hi ha molta diferència. Els voltants de les grans ciutats acostumen a tindre unes característiques econòmiques similars a causa de la seva proximitat a la capital. Viure a Madrid, com a qualsevol gran ciutat és més car, jo ho compararia com viure a Barcelona. Al final són capitals molt transcorregudes social i econòmicament parlant.

J.F.: Com és el caràcter dels madrilenys?

G.M.: Són molt sociables i sempre t’obren les portes a tot arreu i et conviden a conèixer gent nova. M’he creuat amb gent maquíssima, madrilenys, però sobretot moltíssima gent de la resta d’Espanya que, com jo, han anat a la capital a lluitar per obrir-se camí en el de les arts escèniques. Al final, acabes fent família amb la gent nova que es creua i t’acompanya en els millors moments que vius i també en els més difícils.

J.F.: T’hi has adaptat bé?

G.M.: Superbé!

J.F.: Tot i que la pandèmia sembla que ha frenat una mica el debat sobre la independència de Catalunya, què hi diuen al respecte els teus amics madrilenys? Entenen el procés que està vivint Catalunya?

G.M.: La gent del meu voltant és bastant respectuosa amb el tema, la gran majoria i els que són més propers a mi, donen suport i entenen el procés pel qual ha passat i està passant Catalunya. És fàcil mantenir una conversa respecte a aquest tema encara que apareguin diferents punts de vista.

J.F.: És un tema que en podeu parlar o bé és tabú?

G.M.: És un tema que es pot parlar i que de fet, ara ja no tant, però el principi quan sabien que era catalana, el primer que feien era preguntar-me sobre com s’estava vivint tot el procés i què en pensava. Òbviament hi ha gent amb opinions prou diverses, jo sempre parlava des de la meva humil opinió i desmentint força coses que es deien o apareixien en mitjans de comunicació.

J.F.: És difícil viure a Madrid sent catalana. T’han discriminat alguna vegada per ser-ho?

G.M.: Tot el contrari. Tots els madrilenys que he conegut quan els he dit que eren catalana m’han idolatrat Catalunya, sempre han tingut bones paraules pels catalans (sempre també alguna broma) i per Barcelona sobretot, els encanta. Així i tot hi ha gent mal educada a tot arreu i et pots trobar algú que no és tan simpàtic. Una vegada, que anava amb una amiga, sí que ens van dir alguna cosa per parlar català, ens vam quedar molt parades, de fet no vam saber reaccionar i van ser els meus amics de Madrid els qui van contestar.

J.F.: Quins són per a tu els principals atractius de Madrid?

G.M.: M’encanten els edificis i els carrers. Passejar per aquesta ciutat a qualsevol hora sigui núvol o faci sol és molt agradable. M’agrada i a part sempre hi ha gent al carrer i bastant cultura urbana. Hi ha murals maquíssims a qualsevol carreró i sempre per algun carrer o plaça et trobes música en directe.

J.F.: I dels voltants?

G.M.: La Sierra sempre és la vía d’escapatòria més ràpida pels que vivim a Madrid. És meravellós anar-hi i desconnectar, sobretot si hi vas amb algú que ho coneix. Hi passes uns dies i tornes nou. A l’estiu també està molt bé anar d’excursió als pantans que són prop de la comunitat, com el Pantano de San Juan, el de Pinilla i Rascafría.

J.F.: Quins plats ens recomanaries de la cuina madrilenya?

G.M.: Recomanaria la truita de patates, hi ha un grapat de llocs on fan unes truites boníssimes! L’entrepà de calamars tampoc està malament!

J.F.: Del que gaudeixes a Madrid, què és el que t’agradaria que tingués Molins de Rei?

G.M.: La veritat és que no m’agradaria que tingués més del que té Molins de Rei, crec que al final si hi afegíssim molta més cosa o alguna característica d’alguna ciutat, com Madrid en aquest cas, perdria la seva essència de vila que ens agrada a nosaltres, no?

J.F.: I de la vila, què trobes a faltar aquí?

G.M.: La gent, la que ha crescut amb mi i m’ha acompanyat sempre. Després de viure fora a diferents llocs m’he adonat que el que fa que estiguis a gust en un lloc és la gent que t’envolta. I les coses més característiques de Molins de Rei que trobo a faltar, sempre són acompanyades de la meva gent. Un cafè als 5 Minuts, uns pintxos a la Bernarda, el que era abans l’Ei Two, el Camell, la Fira, Festa Major, tot al final és família i amics.

J.F.: Cada quant vens a la vila? La pandèmia t’ha impedit venir tant com voldries?

G.M.: Abans de la pandèmia intentava vindre cada mes i mig més o menys, o per dates assenyalades com la Fira o la Festa Major. I sí, la pandèmia m’ha impedit venir les vegades i el temps que hagués volgut, i després de passar tot un confinament a Madrid la vila es roba a faltar, la veritat.

J.F.: Quan ets aquí, què acostumes a fer?

G.M.: Sempre em falta temps per fer coses. Estic amb la família i les meves amigues. I sempre intento quedar amb amics que no parlo tan sovint o que fa més temps que no veig i així ens posem al dia. Donem una volta per Molins i intento dinar o sopar a llocs de la vila que trobo a faltar.

J.F.: Abans de la pandèmia, la família i els amics et venien a veure sovint?

G.M.: Sí! He tingut força visites i, fins i tot, n’hi ha hagut de sorpresa!

J.F.: Segueixes l’actualitat de Molins de Rei? De quina manera?

G.M.: Sí, sempre estic al dia més o menys del que va passant, sigui per les xarxes socials o per les meves amigues, que sempre em mantenen informada de tot.

J.F.: Tens pensat tornar algun dia a Molins de Rei o vius el dia a dia?

J.C.: Hi penso, la veritat que sí que hi penso. I m’encantaria, de fet em visualitzo vivint a Molins de Rei, però crec que en un futur bastant llunyà perquè ara tot em porta cap a la direcció contrària. Tot i això, soc molt de viure el present, així que no descarto cap volta o destí que em pugui donar la vida.

Treball artístic

-Ha estat assistent de coreografia de l’Opnening de la UEFA Champions League el 2019, que es va celebrar al Wanda.

-Participació com a ballarina en una sèrie d’Antena 3 que encara s’ha d’estrenar.

-Participació en el musical Miraculous: El shom de Ladybug. Es va estrenar el desembre del 2019 i havia de fer una gira per Europa i Amèrica Llatina, però la pandèmia l’ha ajornat.

-Participació en el Microteatre de Madrid amb Vendades, una peça de dansa-teatre, “una experiència molt maca i diferent de tot el que havia fet fins ara”, ens diu la Gemma.

-Forma part del ballet de la sèrie Glow&Darkness que s’ha de veure en una plataforma digital.

A banda d’aquests treballs la Gemma també ha fet actuacions puntuals per empreses com Coca Cola, ONCE o C&A.