Eren dos quarts d’11 de la nit del passat 23 de gener quan vaig rebre una trucada del cap d’Informatius de RAC1, en Joan Maria Morros. Em demanava que anés a l’aeroport a cercar una dona que arribava en un vol procedent de Xangai, suposadament amb símptomes de coronavirus. Com és habitual en aquests casos, era com anar a buscar una agulla en un paller. Al final, el vol procedia d’Àmsterdam, no vaig localitzar la senyora en qüestió i l’únic que vaig fer va ser angoixar els viatgers a qui anava interrogant. He de reconèixer que aquell dia va ser la primera vegada que sentia parlar en concret i de prop del coronavirus, aquest bitxo localitzat en una zona remota de la Xina, que ens quedava molt i molt lluny, però que s’ha acabat convertint en maleït, en un autèntic malson per a molts i que ha girat la vida com a un mitjó a moltíssima gent, la meva família i jo mateix inclosos.

L’ingrés a l’hospital

Seixanta-nou dies després d’aquesta trucada, en plena crisi sanitària per la pandèmia anomenada COVID-19, em trobava ingressat en el servei d’urgències de l’Hospital Moisès Broggi de Sant Joan Despí amb respiració assistida. Com a periodista, era al rovell de l’ou de la, segurament, notícia del segle. Genial! Com a malalt, en patia plenament les conseqüències i no s’hi valia badar: m’havia de concentrar a combatre el bitxo. Tot va començar sis dies abans, el 26 de març. Al migdia em vaig haver d’enllitar perquè tenia febre, més de 39 graus. A partir d’aquell moment vaig deixar de ser persona. La meva esposa em va cuidar amb molta cura, mentre els meus fills veien com el pare s’anava debilitant de mica en mica, no tenia esma de jugar amb ells i no s’acabava de recuperar. A casa pensàvem que era una simple grip, perquè l’únic símptoma que tenia, i que jo notava, era febre alta, diarrea i dolor per tot el cos, propi de la febrada. Al cinquè dia, però, vaig començar amb la tos seca i al sisè, a la tarda vam decidir, després d’una trucada prèvia als metges per informar del meu estat, apropar-me fins l’ambulatori que tinc davant de casa. Eren les 19 h; una hora després era a l’ambulatori de Sant Feliu de Llobregat per fer-me una radiografia dels pulmons i dues hores més tard ingressava en el servei d’urgències del Broggi. Val a dir que tot i tenir més de 39 graus de febre vaig anar sol a tots els llocs, conduint jo el meu propi cotxe. En cap moment vaig pensar que pogués tenir la COVID-19, entre altres coses perquè a casa havíem seguit estrictament el confinament i des que van tancar els centres educatius, el 13 de març, no havíem sortit al carrer –només per llençar les escombraries cada dos-tres dies–, perquè les compres les fèiem per Internet. En entrar a l’hospital confiava que em visitarien, em donarien quatre pastilles i cap a casa. Incrèdul de mi! De seguida em van posar oxigen, em van començar a medicar i em van informar que, si ho autoritzava, em farien el tractament per combatre la COVID-19. M’ho vaig prendre amb molta filosofia i resignació, i em vaig posar, amb plena confiança, en mans dels metges i tot el personal sanitari, els nostres veritables àngels de la guarda. Ells i ningú més sabien el que havien de fer i com ajudar-me a fer fora el bitxo. Em vaig passar tot un dia sencer –l’1 d’abril– en un box d’urgències esperant que em poguessin donar un llit en una habitació. Havia de respirar amb oxigen, tot i que se’m permetia certa mobilitat. Així vaig poder comprovar que el servei estava saturat, que hi havia gent en llitera pels passadissos i que alguns ho estaven passant molt i molt malament. Era com un petit caos organitzat. A la matinada em van passar a planta. Vaig tenir el “privilegi” d’estar tres dies i mig sol en una habitació doble, la número 156. Al tercer dia del meu ingrés em van treure l’oxigen i ja ho vaig veure d’una altra manera perquè em podia moure amb llibertat, encara que fos dins les quatre parets de l’habitació. La doctora que em portava em va comunicar que havia donat negatiu de COVID-19, però que per  ells era un fals negatiu. La segona prova que em van fer va confirmar el diagnòstic mèdic.  Aïllat, l’únic contacte amb éssers humans que tenia era amb el personal sanitari, que m’atenien amb molta cura i tacte. Si ara els veiés, seria incapaç de reconeixe’ls –ja em dispensaran–, perquè per evitar contagis i, seguint les estrictes mesures de seguretat, anaven abillats com si  es tractés d’astronautes. Cada tarda, els metges trucaven a la meva dona per informar-la del meu estat de salut –gran servei aquest per a les famílies–, si bé, en el meu cas, sempre vaig tenir el telèfon mòbil a la mà i no vaig perdre el contacte amb ningú. A més, no vaig deixar, cap dia, d’actualitzar la pàgina Facebook d’el Llaç ni d’enviar els meus “pesats” acudits i historietes a través del WhatsApp. L’estada a l’hospital va ser plàcida, però alhora dura, sobretot en l’aspecte mental. Les nits, en la foscor i la soledat, es fan eternes i el cap va a mil. Mai vaig tenir sensació que la meva vida estigués en perill, tot i que en algun moment em vaig espantar en trobar a faltar l’escalf de la meva dona i els meus nens. Pensar que els podia no tornar a veure em va fer trontollar alguna vegada. De fet, quan comunicava la meva situació, sobretot els més propers i estimats s’espantaven força. Em sentia com un bitxo estrany i en perill que lluitava per fer fora un altre bitxo que durant uns dies havia decidit fer parada i fonda en el meu cos.

La mort del company d’habitació

El moment més difícil a l’hospital va ser el dia que em van donar l’alta, el dimarts 7 d’abril, pels volts de les 18 h. Mentre m’estava vestint per anar cap a casa, en  Carlos, el meu company d’habitació dels dos darrers dies, moria. Ho feia a menys d’un metre de mi, separats només per un biombo. Tot i que gairebé no vam intercanviar paraula perquè ell estava força greu, la seva imatge no ha deixat d’acompanyar-me tots aquests dies. Veure la mort tant a prop, i més si li tens pànic, com és el meu cas, és duríssim i difícil de pair.

Sense poder abraçar i besar els fills i la dona

Els meus dos fills, de 6 i 3 anys, en cap moment van saber que el pare estava a l’hospital. Aprofitant que fins a la pandèmia treballava de guia turístic, els vam dir que havia anat de viatge amb un grup. En arribar a casa, de matinada, em vaig tancar durant dues eternes i llargues setmanes en una habitació que té bany inclòs. Quan els nens es van despertar i van saber que el pare ja era a casa, els va costar d’entendre que no em podien tocar ni petonejar, tot i que ens podíem veure i parlar a distància a través del passadís i del balcó. Ens va ajudar molt la nostra amiga Alícia, que viu a Suècia i, fentse passar per metgessa, els va gravar un àudio on els explicava que durant un temps no es podien apropar a mi. A la meva dona i a mi ens va sorprendre molt la seva reacció perquè van respectar estrictament les indicacions donades. Aquests dies de confinament, els infants ens han demostrat ser molt més madurs i tenir més seny que molts adults! Ja era a casa, ja estava superant el coronavirus, però no ho tenia tot. No podia apropar-me a la dona ni als fills, no els podia tocar, abraçar, besar… i aquest és també un altre procés de la malaltia molt feixuc d’assimilar i superar.

La recuperació

El dimecres 22 d’abril vaig sortir de la meva habitació i vaig poder començar a fer vida, entre cometes, normal. Semblava que acabava el malson, però no, encara no. La recuperació física i mental és molt i molt lenta i vaig trigar setmanes a estar bé del tot. Crec que necessitaré mesos a poder ser el mateix que era abans de la malaltia. Des que vaig sortir de l’hospital he anat rebent trucades regulars dels metges del CAP per saber del meu estat de salut, però fins al moment d’escriure aquest article –primera setmana del mes de juny–, cap facultatiu m’ha tornat a visitar. De fet, la prova del PCR, que és la que et fan ficant un bastonet per les dues fosses nasals i fa força mal, fins a provocar el plor, i que serveix per saber si encara ets portador del bitxo, no me la van fer fins al 25 de maig i me la van haver de repetir el 2 de juny. Va ser la mútua que em correspon com a treballador autònom i no pas la Seguretat Social qui me la va fer. És clar que són ells els que m’han de pagar el meu “sou” mentre estigui de baixa laboral, un cop pagada prèviament la pertinent quota d’autònom, que d’això l’Estat no se n’oblida. Havent viscut en primera persona la COVID19, no puc tenir més que paraules d’elogi pel personal sanitari, però no acabo d’entendre com és que, un cop superada la quarantena, no et fan de seguida la prova per saber si el teu cos ja està net del tot. És aquí quan no puc deixar de pensar que a la nostra societat, malauradament, hi ha ciutadans de primera, de segona, de tercera i d’altres que ni existeixen per als nostres ulls, cor i ànima.

Josep Ferrer, director d’El Llaç_El Llaç 563-564 Febrer-Juny 2020