Anotacions històriques

Aquesta vegada em plau reproduir aquest article escrit 123 anys enrere, signat per R.G.R. i publicat a la revista El Eco del Llobregat el dia 14 de febrer de l’any 1897. Aquesta revista tipus periòdic apareixia cada setmana, els diumenges en concret, i l’editava la impremta La Montserrat, situada en el número 94 del carrer Major.

En aquella crònica no s’especifica de quin any es tracta, tot i que llegint hi trobem que fa referència a soldats i al rei Fernando VII. Dedueixo, doncs, que possiblement podria estar datada entre els anys 1808 i 1814, el període de la Guerra del Francès.

Capçalera de la revista local El Eco del Llobregat

L’autor d’aquest article comença explicant que en el primer terç d’aquest segle xix, a Molins de Rei no hi havia cap cafè; encara trigaria alguns anys a posar-se el primer establiment públic amb honors de cafetí i només obria els dies festius, però era tan escassa la concurrència que va prosperar molt poc.

Així es comprèn que els balls, que constituïen l’única diversió d’aquells temps, es fessin a la petita plaça de la Vila. Aquesta plaça, que no era tal com és avui d’espaiosa, ocupava la meitat del lloc que actualment hi ha, ja que posteriorment va desaparèixer l’illa de cases velles i ruïnoses que fou enderrocada fa poc temps per poder-la ampliar.

En l’època que em proposo historiar, aquesta plaça de la vila era el punt de reunió de tot el poble durant el temps del Carnestoltes. S’hi feien totes les diversions, que majoritàriament consistien en els balls i la consegüent sortida del Camell, simulada bèstia, espant de la quitxalla i de la gent gran que gaudia de presenciar-ho.

D’aquí prové el sobrenom de plaça del Camell amb què se la coneixia, encara que les revoltes polítiques posteriors varen exigir que se la bategés amb el pompós nom de “Plaza de la Constitución”.

“La construcció del Camell es feia cada any, cercant pels arenys i les vores del riu que servien el canyet, el cap sencer d’un animalot que s’adaptava a una carcassa o esquelet, amb cua i tot, que es componia de varis arquets de vela de carro clavats pel mig a una barra travessera i tot aquest conjunt es tapava amb una flassada de les anomenades de retalls, però el més típic era el cap amb les seves dues taronges en les concavitats dels ulls i el moviment de les mandíbules que per medi d’un enginyós mecanisme s’obrien i tancaven a voluntat dels dos homes que anaven a dintre per imprimir moviment.

Per Carnestoltes apareixien els tradicional ninots de la broma que s’exhibien a les tendes de cal Teixidó, al magatzem de les Ànimes, a cal Galtés i a cal Pahissa. Les disfresses eren de temporada i recordo amb quanta facilitat un es podia disfressar amb pocs cuartos, comprant una careta a casa del Jaume Pahissa o amb uns vestits confeccionats amb teles de matalàs i que llogaven per l’ocasió a casa del Jaume Tinet. Després tots a córrer pel poble amb gran gatzara i al final l’esperat ball a la plaça.

De quin any data la creació del camell es cosa que no he pogut esbrinar, podria dir-se que el seu origen es perd en la foscor del temps. L’avi Albert Bernis (que en pau descansi) explicava un fet que podria donar alguna llum respecte l’antiguitat del ball a la plaça i la sortida del camell durant el carnestoltes.

Deia l’avi Albert que en temps del rei Fernando VII, en ocasió de trobar-se de pas a la nostra vila cap a Barcelona un Infant d’Espanya, el diumenge de Carnestoltes, va decidir quedar-se al nostre poble fins l’endemà, i sol·lícits les autoritats en obsequiar a tant alt personatge, van disposar convidar-lo al ball de la plaça, que va presenciar des del balcó de la casa del comú, convenientment adornada i il·luminada, rodejat de totes les autoritats i altres personatges de la seva comitiva, els quals van riure molt amb les ocurrències de la sortida del Camell. A la nit es va il·luminar la plaça amb la llum i la resplendor que feien unes quantes grans teies de pi cremant i espetegant tot flamejant.

L’execució dels balls es confiava a un expert tocador de cornamusa o sac dels gemecs, acompanyat del tamborí  i del flabiol, el qual es col·locava a dalt del pedrís de pedra per seure que hi havia al bell mig, adossat a la paret entre les cases de cal Virolé i ca la Riteta, exercint la seva comesa amb gran coneixement del seu art.

Després de la cercavila que feien pels carrers del poble, començava el ball en que hi prenia part tothom, rics i pobres, grans i petits, casats i solters, nois i noies, tots amb l’alegria i senzillesa característica dels balls populars a l’aire lliure.

En un dels intermedis del ball i per distreure a la gentada que s’hi reunia omplint les escales o graons que hi havia per salvar el desnivell del carrer Major amb la plaça, tothom esperava el moment de la sortida de la bèstia, que del costat de la plaça que dona al carreró dels Boters apareixia embestint a tot bitxo vivent que ja al so de l’esquetlla s’arremolinava donant lloc a peripècies difícils de descriure, i voltant pels carrers que donaven accés a dita plaça, desapareixia i apareixia de nou per tornar al punt de sortida a les primeres notes del sac de gemecs que restablia l’ordre i l’animació.

El dimarts del Carnestoltes es ballava fins prop de la mitjanit, a les 11, la campana grossa de l’Església amb so greu i reposat feia ressonar el toc de «La Bacallanera» i senyalava l’hora d’anar cap a retiro i s’acabava el ball.

No puc prescindir de comentar dos fets molt còmics referents a la sortida del Camell i que em va explicar l’avi Albert: era per la tarda que hi havien allotjats al poble alguns soldats, i quan anaven  cap a la plaça a presenciar l’espectacle, es van veure escomesos, a l’igual que els altres espectadors, que s’arremolinaven per obrir pas a la bèstia, i els pobres soldats varen fugir corrent fins a arribar a casa de les patrones després de l’ensurt.

Un altre incident amb el Camell va ocórrer en ocasió de pujar pel carrer Major al mig de tota la multitud. Un pobre francès tocant un orgue dels que portaven penjat al coll, de sobte veu venir pel carrer l’extravagant animal i va tirar l’orgue per terra faltant-li cames per refugiar-se en una de les cases d’allí a prop.”

Vicenç Joan Camps_El Llaç N.563-564_Febrer-Juny 2020