571web

El dissabte 14 de març de 2020 el govern espanyol decretava l’estat d’alarma que obligava, entre altres mesures, a quedar-se tothom a casa i només poder sortir per fer les activitats estrictament essencials.

Aquell virus que venia de lluny, d’una zona molt concreta de la Xina, del que no se’n sabia, i encara no se sap amb exactitud, el seu origen, estava entre nosaltres, havia col·lapsat hospitals i centres sanitaris i havia provocat les primeres morts.

La vida social, cultural, educativa, i en part econòmica, es va paralitzar. Cada dia, a les 8 del vespre, la gent sortia als balcons, finestres i terrasses per aplaudir la tasca que feien el personal sanitari, els membres dels serveis d’emergència i els cossos de seguretat per fer front a la pandèmia, mentre anava augmentat el nombre de morts i ingressats als centres hospitalaris. La COVID-19 no era cap elucubració, el coronavirus ens afectava i gairebé tots teníem amics i familiars als quals els havia tocat de ple i en els pitjors dels casos no havien superat la malaltia, deixant-nos abans d’hora.

El confinament domiciliari també va fer sorgir mostres de solidaritat a partir d’iniciatives ciutadanes que oferien suport a les persones més grans; per exemple, per anar a comprar; s’elaboraven mascaretes que es regalaven a la població a través de Protecció Civil; es feien recaptes d’aliments per ajudar els més necessitats perquè les peticions als serveis socials municipals, Creu Roja i Càritas, havien augmentat considerablement; i veïns de carrers i zones concretes s’unien per, a través de la música i altres iniciatives fetes des de casa, poder organitzar activitats que alleugerissin les llargues hores tancats a casa.

Amb el bon temps, les mesures es van relaxar però la mascareta, que sembla que ha arribat per quedar-se una bona temporada entre nosaltres, seguia i segueix sent obligatòria.

I amb la tardor i l’entrada de la segona onada de la pandèmia, altre cop es van aplicar mesures restrictives. I a aquesta segona onada n’han seguit una tercera, després de Nadal i Reis, i ara, superada la Setmana Santa, la quarta.

Fins quan? Ningú ho sap.

Des d’aquell 14 de març ja ha passat més d’un any. L’estat d’alarma continua encara vigent, com a mínim fins al 8 de maig, però amb mesures més laxes i canviants que les aplicades a l’inici. Les vacunes, que sembla que són les que han de poder frenar definitivament la pandèmia, s’estan aplicant amb problemes de subministrament, reticències pels efectes secundaris d’algunes d’elles i decisions contradictòries i incomprensibles dels governs estatals.

I és que entenent les dificultats de gestionar una pandèmia a escala mundial, amb multitud d’idiosincràsies i casuístiques, la gestió i decisions preses pels polítics semblen, en alguns casos, més pròpies de “la cabina dels germans Marx”, o de “Pepe Gotera i Otilio”, que no pas de la realitat que viuen i pateixen cada dia els ciutadans. Hom té la sensació que es cerca més el benefici i rèdit polític que se’n pugui treure -govern i oposició- que no pas el que és més adient per al poble. I d’això la gent ja n’està fins al cap damunt i cada cop se la veu més saturada, cansada i desanimada.

Sovint sembla que es carregui sobre els ciutadans tota la responsabilitat que els índex, les ràtios o els indicadors no millorin. Amb tot, cal seguir respectant les mesures que siguin necessàries per poder superar aquest malson perquè si no ho fem, no ens en sortirem mai. Però també cal demanar als polítics seny i que en les seves decisions futures estiguin a l’altura del que es mereix la ciutadania.