Finalment, no hi ha hagut pacte. Tot i que, tal com ja havíem exposat en anteriors editorials, no era gens descartable, atesa la composició del consistori, Junts per Molins (la marca amb què el PDeCAT es va presentar a la vila a les darreres eleccions municipals) i el PSC no han segellat l’acord que els seus líders havien negociat. També havíem deixat constància que, en cas que es produís, les dues formacions haurien d’explicar molt bé als seus votants les raons que els haurien portat a signar-lo. El desenllaç final ha estat el resultat del xoc de diversos interessos i conviccions que ha deixat pel camí algunes víctimes polítiques i l’escepticisme d’un sector de molinencs respecte de com es fan les coses.

D’una banda, cal considerar la coherència ideològica. Per a molts es feia estrany que si, fa uns quants mesos, JxM havia foragitat del Govern municipal els membres del PSC per la posició contrària del partit al dret a decidir del poble català (després d’haver-s’hi manifestat favorablement), ara estiguessin disposats a fer-los costat, més encara tenint empresonats alguns dels seus dirigents. Igualment es feia difícil d’entendre com els que s’havien vist obligats a abandonar els seus càrrecs consistorials s’avenien a acceptar la participació dels seus “botxins” per no afrontar la legislatura en minoria. Hi ha també la postura pragmàtica dels qui defensen que una cosa és gestionar el municipi i una altra, els projectes de país. No s’han d’excloure els interessos personals per mantenir ingressos i quotes de poder.

Finalment, i no per això un factor menys important, s’han de tenir en compte les anàlisis dels partits, que fan bo en un lloc el que consideren inacceptable en un altre (recordi’s el pacte a la Diputació de Barcelona).

En definitiva, la conclusió de tot plegat ens porta a repetir el que també havíem dit en un editorial anterior: al PSC local se li ha girat feina i a JxM-PDeCAT, internament, també.

El Llaç 559_Octubre 2019_Editorial