Desgavell

La política municipal ha entrat, d’un temps ençà, en una dinàmica desconcertant per a la majoria de molinencs, fins i tot per a aquells que la segueixen més de prop. El sainet que va significar el traspàs de l’Alcaldia, segons s’explica en les pàgines interiors d’aquest mateix número, va ser memorable. Tant si va ser degut a una crisi d’ingenuïtat per part del PDeCAT com si es tractava d’un rampell d’infidelitat per part de les CUP, el cert és que la imatge que es va donar a la ciutadania va ser deplorable. Ha estat un dels darrers episodis, encara que segurament el més vistós, de tot un seguit d’actuacions, diguem-ne “irregulars”, que han protagonitzat  pràcticament tots els grups municipals.

Quan diem “irregulars” no volem dir que siguin il·legítimes ni il·legals. Deixar l’Alcaldia uns mesos abans de les eleccions per tal que hi accedeixi el nou cap de llista (PDeCAT) no està prohibit; ho han fet a molts municipis i fins i tot en el nostre en tenim antecedents. Però diríem que no és una pràctica democràticament gaire correcta ni elegant.

Obligar a renunciar gairebé tota una llista electoral (ERC, amb un grup municipal disminuït i distanciat de l’aparell del partit) per propiciar l’entrada a l’Ajuntament com a regidor del qui serà cap de llista a les properes eleccions i que el 2015 no formava part de la candidatura, deu estar permès, però ho trobem força lleig. Igual que saltar-se l’ordre d’una candidatura (CUP) per interessos interns a l’hora de cobrir la baixa d’una regidora, a tres mesos de la propera convocatòria electoral.

Aquests casos potser són més notoris perquè afecten els partits que conformen el Govern municipal. No vol dir que els altres d’alguna manera n’estiguin exempts. I fixem-nos que ens hem referit només a conductes polítiques, no pas de funcionament o d’organització (situació dels funcionaris i treballadors municipals, neteja, urbanisme, seguretat…), que entrarien en un altre capítol. Un capítol que també hauran d’afrontar els escollits entre les nou, deu o onze candidatures que es presentaran a les properes eleccions municipals. Que tinguem sort!

_________________________________________  

Apunts sobre la Fira

Sovint sentim comentaris com ara “la Fira sempre és el mateix”. La frase, tot i que se li accepti el sentit general, no és del tot certa, perquè és evident que, en el transcurs dels anys, s’han anat produint canvis i que els organitzadors malden per millorar-la introduint-hi modificacions que el temps s’encarrega de demostrar si són o no encertades. Aquest any, per exemple, la distribució en cinc sectors diferenciats (natura, cultura, empresa, ciutat i gastronomia), amb una nova imatge identificadora, pot marcar la tendència amb vista a properes edicions. Unes edicions en què caldrà vetllar per mantenir l’equilibri entre els diferents àmbits, tota vegada que és fàcilment observable que pel que fa referència a la manduca va creixent notablement, mentre que el planter (origen de la Fira) i la jardineria minven cada vegada més.

La reordenació a partir d’aquestes cinc àrees temàtiques ha comportat alguns canvis d’ubicació d’estands –per exemple, els dels pintors i artistes a la plaça del Palau, mentre que la plaça de la Vila, on s’instal·laven aquests darrers anys, era ocupada per foodtrucks (camionetes-restaurant), que ha generat desconcert i algunes queixes– que els responsables hauran de valorar si han estat positius.

Amb tot, volem incidir en dos aspectes vinculats a la Fira, encara que no pròpiament a la seva materialització. Un és el mal anomenat pregó. El model que s’ha adoptat, tan en el cas de la Fira com en el de la Festa Major, tot i que en aquest darrer s’ofereix el protagonisme a entitats o col·lectius de la vila, sembla respondre a uns criteris mediàtics i d’entreteniment força allunyats del concepte “pregó”. A risc de fer-nos repetitius –ja ens hi hem referit en altres ocasions–, “espectacle inicial” o bé “acte d’obertura” serien definicions que s’ajustarien més al que realment es pretén portar a terme. L’altre aspecte, que cal reconèixer que és delicat i susceptible de polèmiques i males interpretacions, és el del cartell. Enguany –una altra novetat– es va oferir als alumnes de l’Escola Massana que presentessin els seus projectes, d’entre els quals es va triar el guanyador. Abans s’havia optat per encarregar-lo directament a un artista o convocar un concurs per tal que es presentés qui hi estigués interessat. Totes les opcions tenen els seus inconvenients i els seus detractors. Admetent que no hi ha cap fórmula que garanteixi que l’obra escollida serà del gust de tothom, ¿no es podria establir un criteri rigorós i atractiu per incentivar i prestigiar els autors que puguin ser escollits per dissenyar la imatge de la Fira?

Editorial_el llaç nº 552