Al referir-se als fets que van succeir al Parlament de Catalunya els dies 6 i 7 de setembre de l’any passat, quan es van aprovar la Llei del referèndum i la Llei de transitorietat, sovint s’utilitza la qualificació de comportament “vergonyós”: uns, per qüestionar la correcció metodològica de la utilització de la majoria parlamentària, en considerar que vulnerava els drets dels diputats de l’oposició, i els altres, per considerar com a tal la actitud de l’oposició durant aquestes sessions i els discursos dels seus portaveus parlamentaris. Tothom considera “vergonyós” el comportament dels altres.

En un debat d’idees, no es tracta de deixar el contrari sense paraules desqualificant el seu punt de vista, sinó de bastir camins que acostin les dues parts cap a una comprensió mútua que propiciï el pacte. La política ha de servir per adreçar-se cap al camí de l’entesa, no per incrementar l’enfrontament.

Sembla que la independència de Catalunya és una idea que xoca profundament amb el pensament i sentiments d’algunes persones nascudes aquí, d’una gran part de catalans procedents d’altres Comunitats d’Espanya i de la majoria de ciutadans espanyols. Tenint en compte la cultura i educació emocional de cadascú, ens sembla comprensible la seva reacció adversa, però també entenem que, com a persones globals que som, cal mostrar una permeabilitat a noves propostes que no exclouen ningú. S’ha d’entendre que el sobiranisme no és un moviment social contra Espanya; és una proposta a favor de totes les persones que viuen a Catalunya. Molts catalans només volem ser i viure la nostra identitat amb llibertat i normalitat, sense excloure les persones que, tot i ser catalanes, estan satisfetes amb la seva nacionalitat espanyola.

Des de sempre, la quota de participació dels catalans en el govern de l’Estat ha estat molt inferior a la quota territorial que ens correspon. Això és una dada, entre moltes més, que demostra la mentalitat colonitzadora de l’Estat espanyol sobre el territori català. Un Estat, ara governat per un partit polític amb nombrosos càrrecs electes imputats per corrupció, que vulnera, a cop de sentència judicial, els drets de tots els catalans i, fins i tot, amenaça la nostra integritat física.

La classe dirigent de l’Estat espanyol, aglutinada al voltant dels líders dels partits polítics que han aplicat el 155,  valent-se del control que exerceix sobre els mitjans de comunicació, ha popularitzat entre els ciutadans espanyols la idea de que només sentir-se espanyol és de “sentido común”, fet que alimenta l’antagonisme contra els que no ho senten així i atorguen a la població una espècie de credo incontestable que els dona dret a imposar la seva voluntat sobre els que no pensen com ells. El camí és inquietant,  perquè quan s’apel·la al sentit comú és perquè s’han acabat els arguments i, a continuació, es recorre a la força.

El president  Rajoy discrimina els catalans i ens assenyala com a responsables de l’alentiment de la recuperació econòmica a tot el territori estatal, mentre amaga el seu fracàs en la gestió de la economia darrera els sentiments anticatalanistes de la població espanyola. El partit ara en el poder sempre ha utilitzat la manipulació informativa dels sectors culturalment més vulnerables per imposar les seves polítiques restrictives de llibertats. Però l’èxit d’aquesta gran manipulació governamental també el podem atribuir a la passivitat dels sectors més intel·lectuals i progressistes, així com a molts artistes i generadors d’opinió.

Els artistes que han manifestat el seu desacord amb la independència i s’han queixat, amb raó, de ser víctimes d’insults per part d’activistes catalans, han gaudit d’una amplíssima cobertura per part dels mitjans de comunicació estatal per poder exposar el seu missatge, que s’ha difós fins a l’extenuació. Les seves declaracions s’han utilitzat per donar suport al missatge oficial que alimenta el prejudici creixent contra els catalans, fenomen que dona molts vots a Espanya. La inoportunitat d’aquestes declaracions ha ajudat a referendar els sentiments antagònics contra els catalans i la seva voluntat política, i ha reforçat el missatge d’associacions ultradretanes que han trobat en el seu testimoni una justificació de les seves aspiracions totalitàries. Han titllat el procés de no ser democràtic, però no han desaprovat les pràctiques no democràtiques d’un Estat que mai ha escoltat les demandes polítiques d’un poble que sempre ha estat governat subjecte als designis del poder central.

Quan els catalans “traiem pit” i plantegem les nostres propostes polítiques, tot són declaracions en contra, però quan ens trepitgen els drets, no diuen res. Callen davant la judicialització de la política i la invasió de competències perpetrada pel govern de l’Estat i els seus interventors a Catalunya, i fan els ulls grossos davant les manifestacions de gent que porta pancartes demanant el restabliment de la pena de mort. A les manifestacions catalanistes no es veuen aquest tipus de pancartes.

De ben segur que el procés té els seus defectes, però almenys té la virtut de posar en evidència la nul·la separació de poders de l’Estat. Al territori espanyol ja no es pot opinar lliurement sobre qualsevol cosa. A banda de lamentar molt els insults que reben alguns artistes no independentistes, cal constatar que aquests insults són anecdòtics, i no sistemàtics com la repressió i la severa persecució judicial executada per l’aparell de l’Estat que pateixen els independentistes i els antisistema, mentre els agressors ultradretans gaudeixen de la indulgència del sistema judicial.

Què està passant?

Des d’alguns sectors no independentistes s’acusa a TV3 de sectària i de donar una imatge reduccionista d’Espanya, mentre se n’obliden els elements humanístics més valuosos. TV3, com a empresa pública, pot ser qüestionada per qualsevol ciutadà, tan per la seva gestió com per la seva producció, però la seva programació és molt més objectiva i de qualitat que la de les altres cadenes del territori espanyol, tant públiques com privades, que practiquen  un periodisme post-veritat que, contínuament, dona canya als catalans per mitjà de la reiteració de missatges negatius.

La teleescombraries de la dècada anterior, que vivia de les intimitats de les estrelles mediàtiques, després d’una fase de ridiculització dels yayoflautas i el moviment 15-M, ha evolucionat cap a un entreteniment polític centrat essencialment en l’ultratge de la identitat catalana, amb creadors d’opinió clarament decantats contra els interessos de Catalunya. La catalanofòbia és una animadversió als catalans induïda per la propaganda dels mitjans de comunicació al servei de la majoria parlamentària que governa a l’Estat espanyol, cimentada en moltes tardes i nits de tertúlies agressives i inclements, que es dediquen a estigmatitzar Catalunya per tapar tots els problemes d’Espanya.

De ben segur que les pressions econòmiques conduiran TV3 a una reducció de la seva programació o, fins i tot, al seu tancament. Si tanquen TV3, ens quedarem sense la única entrada d’aire fresc que ens alleugi la olor de resclosit que desprenen la resta de televisions de l’Estat espanyol. I sense una eina fonamental per a la supervivència de la nostra llengua i cultura.

El llaç 540 Gener 2018- EDITORIAL