12-5-12-5-cm-signo-de-la-paz-pegatina-anti-guerra-nuclear-historieta-Cuerpo-decoraci

Aquest darrers mesos hem vist a molts llocs de Catalunya, i a la nostra vila, grups minoritaris d’ideologia constitucionalista que, engrescats per les declaracions dels dirigents de Ciutadans i el PP, i amb l’empara de la justícia espanyola, es dediquen a despenjar els llaços grocs que reclamen la llibertat d’uns presos polítics engarjolats a causa de la seva ideologia. El feixisme consisteix a limitar la llibertat dels individus. Posar llaços grocs és llibertat; treure’ls és feixisme.

Hem d’ignorar el seu vandalisme i concentrar-nos en les nostres legítimes aspiracions de llibertat. Jordi Sánchez ens avisa: “Els qui arrenquen els llaços no volen tenir cura de l’espai públic, volen la nostra reacció contra la seva actuació per aparèixer com a víctimes”.

Mentre hi hagi presos polítics sotmesos al judici-farsa que es durà a terme aquesta tardor, a Catalunya hi haurà llaços grocs. Si el president Puigdemont ha estat exonerat del delicte de rebel·lió per la justícia alemanya no es pot jutjar els seus consellers per aquest delicte. Però contra Catalunya tot s’hi val. L’Estat espanyol, per mitjà d’una justícia intervinguda, aplicarà damunt d’ells un càstig exemplar contra les seves idees polítiques.

De moment, el recent canvi de Govern només ha representat un canvi d’imatge i res més, una dulcificació de les formes, una manera d’expressar-se més educada que, val a dir, és molt d’agrair, després de tants anys atordits per les agressives expressions dels dirigents del PP. Malauradament, les formes gestuals de Pedro Sánchez revelen una timidesa, una submissió a l’establishment espanyol, que deixa entreveure que el Govern socialista serà incapaç d’oferir una sortida política a la qüestió territorial d’Espanya i d’escoltar el clam dels catalans.

La proposta federalista a què es refereixen els socialistes implica un diàleg lliure entre les parts que en aquests moments, amb els nostres representants empresonats amb falses acusacions de violència, sembla impossible. Durant les darreres dècades semblava que la comunitat nacionalment espanyola a Catalunya havia acceptat la immersió lingüística al percebre que ajudava a la cohesió social, garantia la igualtat d’oportunitats i afavoria l’ascensor social. Aquesta comunitat, que participava minoritàriament a les eleccions catalanes, votava majoritàriament el PSOE a les eleccions generals. Els catalans d’origen no podíem sospitar la força identitària espanyolista  i anticatalana que s’ha desfermat quan els independentistes han avançat prou com per posar en risc la identitat espanyola a Catalunya. Per això, una força buida de contingut i obertament en contra de la cultura catalana com Ciutadans, que pocs anys abans no tenia cap implantació, s’ha convertit en primera força electoral. S’ha imposat la idea que allò “d’un sol poble” era una ficció que amagava dues realitats diferenciades.

Ciutadans considera que amb una repetició del 155 es produiria per fi una resposta violenta per part de l’independentisme. Pensen que això justificaria mesures extremes, com ara la intervenció de l’exèrcit, i que la situació de violència els beneficiaria políticament. És exactament el que pensa també el PP. Alguns sectors unionistes reclamen molt més que tornar a la situació anterior a l’esclat independentista. Volen construir definitivament una Catalunya partida en dos, perquè la cohesió social no els interessa; només pretenen la seva supervivència com a grup identitàriament espanyol al marge dels catalans, als qui consideren una mena de provincians incapaços d’admetre la superioritat cultural i social de l’Estat i la seva llengua oficial. No trobarem en ells ni un bri d’empatia per un grup culturalment diferenciat com els catalans i si per sobreviure els cal asfixiar una cultura sencera, no dubtaran ni un segon.

Davant de tant d’odi i provocació, la nostra resposta ha de ser: Ahimsa.

Ahimsa és un terme del sànscrit que es refereix a un concepte que defensa la no-violència i el respecte a la vida. És el que vam posar en pràctica, una vegada més, el passat 11 de setembre.

(El llaç Editorial Nº 547 Agost-Setembre 2018)