Article d’El Llaç nº 568

Una pandèmia, que no sabem d’on ve, ha alterat les nostres vides. Ha alterat la meva vida, la de la meva família i la de la gent que m’estima. El 4 d’agost m’intubaven a la Unitat de Cures Intensives (UCI) de l’Hospital Universitari d’Igualada, cosa que recordo, si no és a través de somnis, sí de paraules i sons que creia escoltar i que, en realitat, algú em deia a cau d’orella, animant-me a continuar lluitant. Somni del qual vaig despertar la primera setmana de setembre.

Començar així un relat pot semblar dur. Des del punt de vista personal, familiar i de l’entorn, la meva gent ho ha viscut molt malament. I prenent totes les precaucions recomanades pels experts en la matèria, la infecció, quasi se m’emporta.

Em van diagnosticar “positiu” a finals de juliol. Vaig estar confinat en una habitació, sol, a casa, fins a començaments d’agost. Aleshores, la meva filla, Txell, va dir de portar-me a urgències a l’Hospital Universitari d’Igualada perquè tenia tos constantment. I aquí perdo la noció del temps i els records. Tot el que ve a continuació m’ho han explicat. Que em van portar en cotxe, que si vaig entrar pel meu peu, que em van fer proves, que si em vaig quedar ingressat el mateix dia… No sé si ha estat per l’efecte de la medicació, però tinc records esborrats, o que, senzillament, no recordo. Tot forma part d’una nebulosa de fets i situacions que donen voltes pel meu cap.

Aquest no deixa de ser un escrit d’agraïment. Però també voldria que fos un escrit de mentalització. Aquesta infecció no entén d’edats ni de salut. I us ho dic jo que no he estat mai de baixa ni per un refredat ni per una grip. Em considero un tio sa. I crec que gràcies a això ho he pogut superar. No menyspreeu la maleïda infecció. Els metges l’estan estudiant: com és, com respon, com muta, com afecta segons quines patologies de les persones infectades… Però no us refieu, preneu totes les mesures que us recomanen.

Sé que, socialment, hi ha molt de diàleg pel fet de tenir serveis tancats: bars, restaurants, autònoms, serveis no essencials, cultura… I d’altra banda, des del Govern ens indiquen que aquestes mesures són necessàries. Reconec que és un problema social. No puc ni vull opinar sobre aquest fet. Però està clar que la no circulació de gent afavoreix la no propagació de la infecció.

No voldria acabar sense tenir un real i sincer reconeixement cap a l’equip de l’Hospital Universitari d’Igualada.

Des de l’UCI fins als sanitaris de planta: metges, infermeres, auxiliars, zeladors, personal en pràctiques… Tots formen un equip humà d’impressionants dimensions.

Mai he rebut un “no” per resposta. Sempre he tingut una paraula d’ajut i comprensió. Sempre he tingut algú al costat per a ajudar-me. Des de l’extraordinari esforç que van fer a l’UCI per poder tirar endavant, fins als responsables de planta i els fisioterapeutes. Sempre han tingut una paraula d’ànim, una paraula d’encoratjament, un gest de suport.

Dins la gravetat de la situació, i després d’haver-la superat, ja que el 24 d’octubre vaig poder tornar a casa, m’emporto l’escalfor de les persones amb què m’he creuat. I repeteixo, persones, a banda d’excel·lents professionals, persones que estimen la professió, i que en molts casos, viuen per treballar.

Vull traslladar doncs, la meva felicitació a aquest meravellós equip, i sobretot, fer arribar el meu agraïment a tot aquest grup humà que m’han ajudat a poder tornar a casa amb els meus.

Sincerament, gràcies.

Ara, assegut en una butaca que la meva dona em va comprar exprés per poder estar còmode, escric aquestes paraules amb la tranquil·litat que m’ofereix el temps que m’ha atorgat la vida. Sí, la vida m’ha donat una segona oportunitat, i no penso menysprear-la. La família, primera en l’escala de valors sentimentals i emocionals. Els amics, els coneguts, els companys de feina…, ells també compten.

Ara recordo molts dels somnis que vaig tenir estant en coma induït, intubat. Els tinc escrits, per recordar-los, i es barregen amb situacions i veus reals. I voldria dir-vos quelcom més: quan parleu a una persona que està en coma induït, penseu que us pot sentir. Si li parleu, que sigui amb amor, amb consideració, amb respecte, perquè poden tenir records. Són records barrejats amb somnis que de vegades poden ser o no reals. Jo us puc dir que tinc records de veus i imatges reals que se’m van aparèixer en somnis. I els recordo perquè soc aquí, amb vosaltres, explicant la meva experiència. Perquè “algú” ha decidit que no era la meva hora. I per això dono gràcies: gràcies a tots aquells que han treballat perquè no marxi, a aquells que em cuiden, els que han preguntat per mi, i en definitiva, gràcies a la vida per una segona oportunitat.

Repeteixo, sincerament, gràcies.

Jordi Obradors