Molinencs arreu del món

Arnau Garriga i Casanovas viu a Londres

Municipi de residència: Londres

Nombre d’habitants: 8,3 milions; 15 milions si es compta l’àrea metropolitana

Superfície: 1.570 km²

Distància amb Molins de Rei: 1.133 km en línia recta; 2 hores 10 minuts amb avió (diverses connexions diàries, quan no hi ha restriccions)

“Fóra bo que Catalunya centrés esforços en una o dues universitats de primer nivell per poder aplegar persones i grups de rang internacional”

L’Arnau Garriga i Casanovas és un jove molinenc de 30 anys que ja en fa 6 que viu a Londres; en concret, al barri de Fulham. Enginyer aeronàutic per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i doctor per l’Imperial College de Londres, ha centrat el seu doctorat a concebre un robot-serp que pugui inspeccionar els motors d’avió sense haver-los de desmuntar (un procés sempre molt car): aprofitant orificis existents, aquest robot permet comprovar l’estat de diversos elements.

Ha obtingut diversos premis (CIRIT [2008], Caixa Manresa [2009], Royal Commission for the Exhibition of 1851 [2016]) i ha fet estades en uns quants llocs: un camp de treball a Islàndia, sis mesos en una universitat de Califòrnia fent el projecte de fi de carrera, tres mesos a Tokio (Japó) treballant en robots tous i músculs artificials, i, els darrers sis anys, a Anglaterra, dos dels quals a Derby, col·laborant amb l’empresa Rolls Royce (dedicada als motors d’avió), i els altres quatre a l’Imperial College de Londres, implicat en diferents projectes d’investigació.

A banda de la feina, l’Arnau també gaudeix fent bicicleta i escoltant música.

JOSEP FERRER (J.F.): Ets enginyer aeronàutic. Per què aquest carrera i no una altra?

ARNAU GARRIGA (A.G.): Em vaig inclinar per l’enginyeria aeronàutica perquè la carrera tenia una de les notes d’accés més altes, una certa garantia d’un bon nivell i gent capaç.

J.F.: Per què vas anar a fer el doctorat a Londres i no a Catalunya o a un altre indret?

A.G.: A Catalunya, el sistema universitari està mal organitzat. Hi ha un embolic de centres de recerca, instituts de recerca, universitats i tot de grups, molt barrejat; costa saber on es fa recerca d’alta qualitat. A més d’això, sovint es dispersen els recursos en lloc de concentrar-los. Fóra bo que Catalunya centrés esforços en una o dues universitats de primer nivell per poder aplegar persones i grups de rang internacional.

Les universitats del món tenen rànquings clars. S’organitzen de manera que el talent més exigent convergeix a les millors universitats de cada país, que són també les que reben més recursos. En general, hi ha una universitat de nivell mundial per cada 5-10 milions de població. Vist així, a Catalunya n’hi correspondrien, com a molt, dues (el nombre també depèn de la possibilitat d’atreure talent de l’estranger). Caldria definir aquests centres i reunir-hi els millors estudiants i investigadors. Evidentment, també calen altres universitats per satisfer la demanda, però els recursos i la reputació internacional s’han de centrar en les que es reconeguin com a millors.

Malauradament, això no existeix a Catalunya, més aviat al contrari: hi ha gent molt bona fent recerca d’alt nivell al costat de gent dedicada a una recerca menys ambiciosa. Aquesta és una de les raons per les quals vaig marxar a l’estranger. A Londres hi havia una oportunitat interessant amb un molt bon grup i en una universitat de gran reputació.

J.F.: Després de doctorar-te segueixes a Londres, a l’Imperial College, on estàs col·laborant en diferents projectes. En quins?

A.G.: Treballo en un sensor per inspeccionar estructures. L’hem desenvolupat no fa gaire i l’estem comercialitzant. Per fer-ho, hem fundat una empresa que es diu Sonobotics. La idea és situar el sensor en un dron o en un robot per fer inspeccions “a distància”, d’una manera més autònoma i evitant els perills (i la incomoditat) de fer-ho amb equips humans, alhora que redueix el cost del manteniment.

També volem adequar aquest sensor per fer-hi inspeccions submarines o inspeccions de components a temperatures altes; això permetria evitar la inspecció “manual”, sempre més lenta, cara i perillosa. Alhora, estic col·laborant en una aplicació de la serp robòtica del meu doctorat per fer cirurgia molt poc invasiva. Quan vaig ser al Japó, vaig treballar en músculs artificials per a robots.

J.F.: La pandèmia per la COVID-19 ha provocat l’aturada o l’alentiment de molts sectors econòmics. L’aeronàutica s’hi ha vist afectada? La disminució dràstica dels vols i el reajustament que hi haurà en el mercat aeronàutic quan es torni a la “normalitat” perjudicaran aquest sector?

A.G.: Sí, evidentment,  el transport aeri s’ha reduït molt ara. Però és només una aturada temporal: els avions, el personal i la infraestructura encara hi són. Si trobem una vacuna i la podem combinar amb més proves diàries de COVID i amb tractaments més bons, el sector podrà tornar a operar.

J.F.: Anem als orígens de tot plegat. A quins centres educatius has estudiat?

A.G.: La meva formació acadèmica devia començar a la llar d’infants El Rodó, molt a prop de casa, en un ambient molt agradable. Després vaig anar a l’Escola Estel i, encara a Molins de Rei, vaig seguir a l’Institut Lluís de Requesens. Entre els docents que hi vaig tenir, destacaria la influència del Domènec Ubach, de matemàtiques, i la Montserrat Agustench i el Lluís Nadal, de Física. Per fer Aeronàutica vaig anar a la UPC.

J.F.: Quan et vas adonar que el que a tu t’agradava era la ciència, la investigació i, en concret, l’aeronàutica?

A.G.: Sempre he tingut curiositat per entendre les coses i, en aquest sentit, m’han interessat més les disciplines científiques que no les de l’àmbit humanístic. No recordo, però, que hi hagués un moment precís.

J.F.: El teu esforç s’ha vist recompensat amb tres premis: el Premi CIRIT 2008, el Premi Caixa Manresa 2009 i el Premi de la Royal Comision for the Exhibition of 1851. Quins projectes vas presentar per rebre aquests guardons?

A.G.: El CIRIT va ser pel treball de recerca sobre ultrasons que a 2n de batxillerat vam fer amb en Carles Ros i per al qual ens va guiar en Lluís Nadal. El de la Caixa Manresa va ser basat en les notes de selectivitat, em sembla, però no me’n recordo. El de la Royal Commission me’l van atorgar arran del projecte de la serp robòtica per a la inspecció de motors d’avions. Són premis molt diferents, però tots fan gràcia.

J.F.: A banda de centrar-te en els estudis, has tingut relació amb entitats de la vila?

A.G.: De petit, a casa em van inscriure al CAU dels escoltes, així com a l’Escola de Música, on vaig fer uns quants anys de piano. D’adolescent, vaig ser un quant temps a l’equip d’handbol. Jo era un jugador lamentable, però era divertit anar a entrenar, jugar amb amics, fer una mica d’esport… Recordo que sempre feia fred als camps d’handbol. Jo trobava més agradable seure a la banqueta i xerrar que no pas haver de sortir a jugar.

J.F.: La teva primera experiència a l’estranger va ser l’any 2009, quan vas anar a un camp de treball a Islàndia. Què hi vas anar a fer exactament? Quin record en guardes, d’aquesta experiència?

A.G.: Va ser l’estiu del 2009, em sembla. L’excusa era iniciar unes plantacions d’arbres al sud-est de l’illa, per veure si es podia poblar d’arbres algun racó de la tundra, però també fèiem altres coses, com ara anar a pescar bacallans. Com sol passar en aquests casos, hi vam coincidir joves de llocs molt diversos i això sempre és molt atractiu. En acabar, vam llogar un cotxe amb quatre més per fer uns quants dies de turisme aprofitant que érem allà. Jo diria que no vam ajudar gaire al revestiment vegetal d’Islàndia, però va ser divertit i interessant.

J.F.: L’any 2013 vas fer una estada de sis mesos a la University of California Irvine per poder fer el projecte final de carrera. Quins records tens d’aquesta experiència?

A.G.: Califòrnia està molt bé. Platges, muntanyes i clima suau que permet anar amb màniga curta per Nadal. El projecte, no tant. Com he dit abans, crec que el sistema universitari català no està prou ben organitzat i això també era una conseqüència d’aquesta desorganització, perquè el projecte que vaig anar a fer no s’adequava gaire a la carrera. Però poder viatjar per Califòrnia esta bé, és recomanable.

J.F.: L’any 2017 vas viure tres mesos al Japó, en concret a Tokio. Com et va sorgir aquesta oportunitat? Què hi vas anar a fer, exactament?

A.G.: Gràcies al premi de la Royal Commission vaig tenir l’oportunitat de fer aquesta estada a l’estranger, ja que el premi aportava unes 4.000 lliures esterlines l’any per viatjar. L’oportunitat va sorgir simplement quan vaig enviar un e-mail al professor d’un grup del Tokyo Tech demanant si hi podia anar, i em va dir que sí. Oficialment hi vaig anar per treballar en aplicacions de músculs artificials. Però això era sobretot una excusa per col·laborar i aprendre amb el professor Suzumori, que és l’expert mundial en robots tous.

J.F.: Vas tenir temps de conèixer una mica el Japó? Els japonesos són tan diferents dels europeus com se sol dir?

A.G.: Vaig tenir poc temps per conèixer el Japó, perquè estava molt enfeinat amb el projecte. De tota manera, el Japó és un país ben especial. Per a algunes coses, com ara la decoració, l’organització o les coses administratives, sembla que encara visquin als anys 90. És un lloc agradable i tothom es mostra increïblement considerat. Dediquen un munt d’hores a treballar, potser no sempre amb prou eficiència.

J.F.: Durant dos anys (2017-18) vas viure a la ciutat de Derby, al Regne Unit. Què hi vas anar a fer?

A.G.: La beca que vaig tenir per fer el doctorat en part era sufragada per la Rolls Royce, que hi té la seu principal. Durant dos anys, doncs, vaig treballar als laboratoris que l’empresa té a Derby, en interacció diària amb els tècnics que hi treballen.

J.F.: Com és la ciutat de Derby?

A.G.: Horrible, no la recomano a ningú. És una barreja de l’Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet i el barri de la Mina. L’aspecte positiu de Derby ha estat que, en marxar, he valorat molt més la sort tan gran que tinc de viure a Londres.

J.F.: I, després de doctorar-te, t’has quedat a l’Imperial College. Com et va sortir l’oportunitat de continuar en aquesta universitat?

A.G.: Durant el doctorat vaig conèixer un dels acadèmics de l’Imperial que és un expert en inspeccions i ultrasons. Quan vaig acabar el doctorat, ell tenia finançament per a un lloc de post-doc en el projecte del sensor per a drons i robots, i me’l va oferir.

J.F.: La tasca d’investigació que estàs fent a Londres té caducitat? T’hi veus molts anys, a la capital britànica?

A.G.: Els contractes de post-doc sempre són d’un any o dos. El meu d’ara s’acaba el març del 2021. No fa gaire, hem arrencat l’empresa Sonobotics i, de moment, la tirarem endavant aquí a Londres. També estem preparant sol·licituds per a un parell de projectes de recerca que em permetrien de fer un any més de post-doc en paral·lel amb la nostra empresa. Però sempre hi ha incertesa i ara encara més, amb el Brexit i la COVID-19, de manera que ja ho veurem. Em sembla que algun dia tornaré a Catalunya.

J.F.: Què va dir la teva família quan els vas dir que t’instal·laves per un temps indefinit a Londres?

A.G.: A casa sempre han respectat les meves decisions. Tot i que segurament s’estimarien més tenir-me més a prop, sempre m’han fet costat i han celebrat, diguem-ne, els èxits. Llàstima que ara no siguin temps per anar amunt i avall, però de tant en tant coincidim per videoconferència…

J.F.: Per fer la teva carrera has necessitat tenir un bon nivell d’anglès. On l’has après?

A.G.: L’institut a banda, a Molins de Rei mateix vaig fer alguns cursos d’acadèmia i dos o tres estius vaig poder fer estades de quinze dies al Regne Unit. També recordo que veia pel·lícules i sèries en anglès subtitulades, seguint molt atent la dicció amb els auriculars. Penso que el que m’ha ajudat més han estat aquestes sèries, ja que hi ha un seguit de personatges i situacions comunes que repeteixen elements i expressions. I això ajuda molt. És una immersió virtual en la llengua.

J.F.: A Londres vius en el barri de Fulham. Com és aquest barri? Des que ets a la capital britànica sempre has viscut aquí o has canviat de residència?

A.G.: Fulham, per a mi, és el millor barri; és com viure a Gràcia. Hi viu gent relativament jove: una combinació d’estudiants i de gent que treballa. Ara és ple de cafès “orgànics”, ioga i Instragram. També he viscut a Chelsea i a Putney, tots dos barris pròxims a Fulham i força semblants.

J.F.: Són molt cars els preus dels pisos a Londres?

A.G.: Londres és increïblement car. El lloguer d’una habitació en una casa compartida són unes £900 al mes de mitjana a Fulham. Un pis d’una sola habitació costa cap a £0,5M (mig milió de lliures) i no cal que sigui gaire bonic. Tot plegat ve, sobretot, del fet que Londres, a més de ser un centre polític i legislatiu, concentra la indústria financera d’Europa i universitats i centres d’art i és capital de la moda… Hi ha massa coses concentrades en una sola ciutat i moltes involucren gent amb sous alts. Tot plegat fa que els preus pugin.

J.F.: Com és l’Imperial College?

A.G.: És fantàstic. Abans ja he comentat les diferències entre universitats angleses i catalanes. L’Imperial College se situa entre les millors universitats del país. La consideren la tercera millor d’Anglaterra i està situada entre les deu millors del món. Això, és clar, atreu gent molt qualificada d’arreu, cosa que fa que tot funcioni molt bé. També atreu finançament, tant de públic com de privat, i això també ajuda. Diria que el secret de l’èxit de l’Imperial i d’aquest grapat de centres tan destacats és ben senzill: concentren gent molt capaç i mantenen un alt nivell d’exigència perquè tothom treballi i es mantingui despert.

J.F.: Com és un dia qualsevol de la teva vida?

A.G.: Aquests dies em llevo més aviat tard, cap a les 8 h. Durant la setmana faig com tothom: dutxa, esmorzar, bicicleta, feina. Ara, sempre que puc, treballo la meitat dels dies des de casa. Actualment hi dedico unes 8 hores al dia, tot i que varia molt. Quan feia el doctorat sí que treballava molt, unes 12 hores al dia, dies seguits, també molts caps de setmana. Per sort, aquest període ja s’ha acabat.

A la tarda-vespre normalment anem al gimnàs o al rocòdrom. Per sopar, ara m’he subscrit a unes empreses (HelloFresh, Gousto) que m’envien a casa una capsa amb ingredients i 4 receptes per setmana, i cuino això. Ho recomano. Procuro anar a dormir abans de mitjanit i així dormo entre 8-9 hores al dia, cosa fonamental.

J.F.: I els caps de setmana, què acostumes a fer?

A.G.: Cada setmana és diferent. Normalment fem un dia d’esport (i després cuinem el sopar entre uns quants). L’altre dia pot ser per anar a visitar alguna cosa o simplement per fer el mandra.

J.F.: La tasca d’investigador s’acaba quan surts de la feina o sempre estàs barrinant coses dels projectes en què col·labores?

A.G.: Sempre estem barrinant. És inevitable i necessari.

J.F: Quan  et sorgeix una idea fora de la feina, què fas? Tens alguna rutina?

A.G.: Sí, escriure-la com una nota en el mòbil. Després la passo a la llista de projectes i idees per explorar del portàtil, que és el cervell central.

J.F.: La City de Londres, juntament amb Nova York, és considerada un dels centres financers del món. En què es nota?

A.G.: A Londres, en els preus de tot, ja que són exagerats! Em sembla que la City representa pels volts de l’11% de l’economia britànica (cito de memòria, no n’estic segur). Això aporta molts diners al país. Ara, amb el Brexit, aquest és un punt important de la negociació. Anglaterra segurament haurà de pagar força (amb diners o acceptant altres coses, com la lliure circulació de persones) per evitar que la indústria financera es traslladi a una altra ciutat europea. Crec que serà interessant veure com intenten quantificar tot això i saber si consideren la teoria de jocs per trobar l’equilibri.

J.F.: La pandèmia ha afectat l’activitat de Londres?

A.G.: Sí, força, ja que molta gent treballa des de casa. Un estudi estimava que pels volts del 70% de les feines de la ciutat es poden fer des de casa. En aquest sentit, hi ha gent contenta de poder treballar des de casa. Jo m’hi incloc.

J.F.: Com t’ha afectat a tu en l’àmbit personal i professional la COVID-19?

A.G.: Val a dir que al març, just tornar d’una conferència a Málaga, vaig començar a trobar-me malament, amb febre i mal de cap. Tot plegat, devia passar tres setmanes malament. I vaig perdre l’olfacte (anòsmia). Per sort, molt de mica en mica, sembla que va retornant. Vaig passar, doncs, la COVID-19 “amb símptomes”, amb una síndrome de manual.

En l’aspecte professional, la propagació tan gran del virus ha fet que treballem molt des de casa, ja m’agrada. El problema principal, però, és que amb l’empresa que hem començat, Sonobotics, venem sobretot al sector de la producció energètica i, malauradament, han hagut de congelar molts projectes d’innovació, ja que les empreses intenten mantenir-se vives fins que el clima millori. Això segurament endarrerirà el creixement de l’empresa.

J.F.: Creus que la Gran Bretanya està fent una bona gestió de la pandèmia?

A.G.: Clarament pitjor que Alemanya, però més bé que l’Estat espanyol. Vet aquí, tal com ho veig. El pitjor de la gestió a Anglaterra ha estat: el sistema de tests de COVID, que ha estat lent i insuficient, i l’app del sistema de salut, que funciona fatal, té errors i no és eficaç per seguir els contactes dels infectats. Actualment, si algú s’infecta hi ha un sistema “manual” pel qual un operador contacta amb tota la gent amb qui el malalt ha pogut estar en contacte. Tot, molt ineficient.

Econòmicament, al començament, el Govern va intentar salvar tots els sectors i aportava el 80% del sou dels que estaven en absència temporal de feina. Una despesa excessiva que ara fa més delicada la situació econòmica. També penso que el Govern britànic es va equivocar a mirar de salvar sectors d’oci i entreteniment que no són essencials. Crec que aquests sectors s’han de reduir i deixar lloc a altres sectors que puguin créixer. La part positiva d’Anglaterra és que tenen un grup de científics aconsellant les decisions i això és molt important.

J.F.: És bo per a la Gran Bretanya una sortida de la Unió Europea? A tu t’ha perjudicat en alguna cosa?

A.G.: El Brexit és un desastre. És el resultat d’una campanya de desinformació i de molta gent que va votar amb els peus, sense saber què feien. Malgrat això, crec que és possible que tot segueixi igual després del Brexit. Bàsicament, la Gran Bretanya voldrà mantenir l’accés al mercat europeu sense aranzels i, a canvi d’això, haurà d’acceptar immigrants europeus i pagar una mica d’impostos a Europa. A grans trets, és la situació actual.

J.F.: El ritme de vida de Londres és igual que el de Catalunya? En què es distingeix, sobretot?

A.G.: A Londres, la gent sempre té tard per anar a alguna banda. També miren de ser més eficients i això està bé.

J.F.: Londres és una ciutat trista per allò que sempre plou i hi ha boira?

A.G.: Sí. Tant de bo poguéssim traslladar una part de la indústria de Londres a una ciutat més mediterrània.

J.F.: Diries que els anglesos són diferents a la resta d’europeus?

A.G.: Són iguals, però fan cua per pujar al bus.

J.F.: Costa acostumar-se a conduir per l’esquerra i a conviure amb els sistemes mètrics que tenen?

A.G.: De moment, no m’han atropellat.

J.F.: La Gran Bretanya és formada per quatre estats: Anglaterra, Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord. En alguns casos –competicions esportives, sobretot- aquests quatre estats defensen una mateixa bandera i en d’altres ho fan per separat. Com a català, entens aquesta diferència? I els britànics, com ho porten?

A.G.: A grans trets, Anglaterra ha estat rica en alguns períodes històrics, però hi ha hagut benefici mutu entre estats. Crec que això ha permès més coalició. Els britànics estan prou tranquils en aquest aspecte. Irlanda del Nord és un cas separat i una mica especial, més complex també.

J.F.: Escòcia, a diferència de Catalunya, va poder fer un referèndum legal per decidir si esdevenia un país independent. Et va sorprendre que guanyés el no? Creus que algun dia els escocesos aconseguiran la independència?

A.G.: La productivitat i el nivell de vida a Escòcia són semblants als d’Anglaterra. Com a referència, tenen un PIB per càpita similar. Si en traiem la contribució de gas i petroli d’una banda i l’altra, llavors el PIB per càpita escocès és lleument inferior. Escòcia, d’altra banda, té competències per decidir coses importants en molts sectors. En un nivell, diguem-ne, pràctic, doncs, la diferència entre una Escòcia unida o independent crec que no és gaire gran. Potser per això va guanyar el no. És un cas molt diferent al de Catalunya.

J.F.: Amb l’Estat espanyol, la Gran Bretanya és dels pocs països europeus que encara conserven una monarquia. Diries que la gent està contenta amb la reina, els prínceps i tot el seguici de la cort?

A.G.: Les monarquies són un anacronisme. Sorprenentment, la monarquia anglesa encara té prou suport. Són bojos, aquests anglesos.

J.F.: Si la pandèmia ens ho permet i veníem un cap de setmana a Londres, què és el que ens recomanaries de visitar?

A.G.: No vingueu a Londres. Barcelona és molt més atractiva.

J.F.: I si disposéssim d’una setmana sencera i volguéssim voltar una mica per Anglaterra, què és el que no ens hauríem de perdre?

A.G.: Potser els parcs naturals, però Catalunya és molt millor per al turisme.

J.F.: Gran Bretanya no destaca precisament per la seva cuina. Quins plats típics en salvaries, tanmateix?

A.G.: El carrot cake, el pastís de pastanaga

J.F.: Del que tu ara gaudeixes a Londres, què és el que t’agradaria que tingués Molins de Rei?

A.G.: Eficiència, netedat i una visió una mica més global de les coses. I més llibertat en horaris d’obertura. Sempre que vinc aquí ho trobo tot tancat.

J.F.: I de la nostra vila, trobes a faltar res aquí?

A.G.: Algunes persones.

J.F.: Estàs en contacte amb Molins de Rei?

A.G.: Cada cop menys. Miraré de venir per Nadal.

J.F.: La pandèmia t’ha limitat les teves visites a Molins de Rei? Fa gaire que no vens, a la vila?

A.G.: Sí, deu fer més de mig any que no hi vinc. No ho vaig poder fer ni quan es va morir la meva àvia.

J.F.: Tens previst tornar algun dia a Molins de Rei?

A.G.: Potser, a Barcelona